..Joan, BTT, aventura i més...

És molta la riquesa i varietat de les muntanyes que ens envolta però, el Pedraforca té quelcom de diferent, quelcom d’especial i màgic. A diferència de la resta, la seva forma li confereix una personalitat pròpia. El Pedraforcaés, junt a Montserrat i el Canigó, la muntanya emblemàtica de Catalunya.

cim del Pedraforca 2498m. (Pollegó Superior)

El massís es troba envoltat pel Parc Natural Cadí-Moixeró però no pertany a una serralada pròpiament dita. Va ser declarat Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1982.

massís del Pedraforca

L’enforcadura es troba a 2356m. i té una tartera a banda i banda. Els dos cims, el Pollegó Superior i el Pollegó Inferior, tenen una altitud de 2497m. i 2475m. respectivament.

vista des de l'enforcadura

El Pedraforca és una de les muntanyes mítiques dels excursionistes i dels escaladors.

Excursionisme:

Hi ha diversos itineraris per pujar caminant, algun d’ells amb una mica de grimpada. Les principals vies d’ascensió són des de Gósol, pel camí de la clota, el bosc de la Tossa i la Tartera, o bé seguint el tram delGR-107fins a Font Terres i anant per Set-Fonts i la Canal del Verdet. Un altra punt d’inici és des del Refugi Lluís Estasen.

refugi Lluís Estasen

Com a norma general, no es pot subestimar la muntanya i cal anar sempre ben preparat. Per fer excursions al Pedraforca cal tenir un mínim de preparació física i recordar que no hi ha fonts. La climatologia és un factor molt important també a tenir en compte.

Escalada:

Als inicis de l’escalada a Catalunya, les dificultats d’escalar la cara nord a l’hivern feien que l’ascensió fos una gesta comparable a les famoses escalades hivernals dels Alps. De fet, ha estat un dels bressols de l’escalada on l’objectiu era buscar una via que l’ascendís íntegrament i que portés directament a les seves puntes central, el Calderer.

la cara nord

Aquesta dificultat dels inicis ha estat una mica relativitzada amb els criteris d’altres països ja que no se sobrepassava el IV grau de dificultat quan, en aquell moment als Alps ja feia temps que realitzaven ascensions extremes i es forçaven sisens graus. Cal tenir present però, el material precari de l’època, la tècnica rudimentària i la nul.la informació prèvia, que eren suplides amb grans dosis de valentia, empenta i il.lusió.

Inici de les rutes...

Poc abans d’arribar al refugi Lluís Estasen hi ha el mirador del Gresolet. Des d’aquest punt les vistes són magnífiques.

Passat el refugi hi ha dos camins / senders / corriols: el PR C-123 i el PR C-124 per pujar al Pedraforca, iniciant des de la banda est (Saldes), el primer ens porta per la Tartera i el segon pel coll del Verdet.

Per la Tartera (PR C-123)

La primera part transcorre per un sender, pel mig dels bosc, sense cap dificultat tècnica i assolint el desnivell acumulat ben poc a poc, fins a arribar a la Tartera.

PR C-123

Podríem definir una tartera com una acumulació de blocs i còdols cantelluts en el vessant d’una muntanya, i que quan hi són en una forta pendent, pot esdevenir en una rosseguera, talús inclinat format per les pedres despreses.

la Tartera

Sigui com sigui, una Tartera és munt de pedres, que costa un colló de pujar, i que resulta molt divertit de baixar. Si la baixada es fa corrent, a priori pot fer una mica de por o respecte, però es ben curiós, que si es fa ràpid i amb salts, les pedres absorbeixen l’impacte i la inèrcia. La sensació és quelcom semblant a esquiar.

Pujant la Tartera... (Déu n’hi do!)

Eva pujant...

Baixant la Tartera J

Joan baixant...

força de la natura

El temps a la muntanya és molt canviant. Una de les vegades, vam començar a pujar la Tartera en un dia solellós, a mesura que pujaven va començar a picar el fred, poc després ens va cobrir la boira, més amunt va començar bufar vent i dalt de tot de l'enforcadura, van caure uns quants flocs de neu.

La ingesta d’alcohol no és recomanable. Hi ha una creença errònia que va bé pel fred però dona una falsa sensació d’escalfor, ja que veritablement, el que fa és vas dilatar amb la consegüent pèrdua de temperatura. Tot i així, per celebrar una de les nostres primeres ascensions, vam fer un glop de licor de crema catalana. També va anar molt bé per desinhibir-se a l’hora de baixar corrents, perquè poca conya amb la baixada.

Per Coll del Verdet (PR C-124)

Aqui vam fer una paradeta... :)

Això ja comença a complicar-se...

Aquest itinerari és preciós i de poca dificultat. La cosa canvia quan topem amb la part rocosa i s’ha de començar a grimpar. No és que sigui molt difícil ja que la roca agafa bé però, el tram és llarg i com més puges, comences a pensar que la caiguda serà més forta. És més, arribes a un punt, que si caus, ja no fa mal..

Fixeu-vos bé a la part dreta de la foto anterior :O Què petites es veuen les persones!!!

En aquest tram, la meva parella va demostrar molta valentia. Mai havia fet alguna cosa semblant. No li va resultar fàcil arribar fins a dalt, però amb molta tenacitat, disciplina i força de voluntat ho va aconseguir.

Anar encordats està molt bé en una carena: per si un cau, l’altra ha de saltar a l’altra banda. En el nostre cas, era una falsa sensació de seguretat, ja que si un queia, l’altra li aniria al darrera. Crec que no ho tornaré a fer així...

Cim

Quin moment més àlgid! Després del sacrifici ve la recompensa. Arribar a la part més alta del nostre estimat Pedraforca. Superació personal, feta en parella, com la pròpia relació que va superant els diversos obstacles que s’hi troba pel camí i arriba a un d’aquells moment àlgids, de gaudiment.

cim del Pedraforca 2498m. (Pollegó Superior)

La muntanya uneix.

Cada pas fet amb il.lusió, és un bon pas per arribar al cim. Cada cim fet, és un pas més per arribar al cim més alt de la vida: l’amor i la felicitat.

Joan (24/06/2006)

Muntanya Màgica

Són moltes les llegendes. La més difosa diu que a la nit de Sant Silvestre, el 31 de desembre, les bruixes es reuneixen al Pedraforca i salten i ballen per sobre de les argelagues.

A banda d’aquestes històries, per a mi, és una muntanya màgica per uns motius que em reservaré només per als ulls que ho han vist i viscut ;), i no parlo de bruixes... ni de sexe J

Gósol i Saldes (a oest i est del Pedraforca)

Gósol

Són les dues poblacions que es troben als peus del Pedraforca, ubicades a oest i est. La primera, Gósol, es troba ubicat a la vall que porta el seu nom, antigament es trobava a dalt d’un turó, on encara es poden apreciar les ruïnes del castell del segle XI, inclòs en la ruta dels bons homes.

Gósol, a la vall de Gósol (acualment)

Gósol vila vella

El Camí dels Bons Homes (actualment GR-107) és un itinerari turístic entre el Santuari de Queralt a Berga (Catalunya, Espanya) i el castell de Montsegur (Arièja, França) que ofereix la possibilitat de recórrer les rutes de migració que van utilitzar els Càtars o Bons Homes durant els segles XIII i XIV quan fugien de la croada o la Inquisició (es pot recórrer a peu, a cavall i en la majoria de trams en bicicleta de muntanya, tot travessant els Pirineus).

accés a Gósol vila vella

Ruïnes de la vila vella i del castell...

Els catarisme era una creença religiosa herètica que es va expandir per tota la zona d’Occitània (sud de la França actual) des del segle X fins al segle XIV

Els càtars, també anomenats bons homes o perfectes, eren homes i dones de rígida moral, que rebutjaven tota riquesa, que no creien en l’Antic Testament i que repudiaven l’església catòlica i el sistema feudal dels nobles del moment. Considerats heretges i per interessos polítics i econòmics, van ser perseguits i exterminats.

Saldes

Saldes era un poble dedicat principalment a la ramaderia i l’agricultura fins al descobriment d’un important jaciment de carbó (actualment clausurat), que va comportar un important increment de la població. Actualment, l’activitat principal és el turisme.

St. Martí de Saldes (segle IX)

Testimoni del passat prehistòric, hi ha el dolmen de Molers. Un dels megàlits més importants trobats dins de la comarca del Berguedà, datat dins el bronze mitjà, prop del 1500ac. En les excavacions dutes a terme s’hi han trobat diverses restes humanes.

dolmen de Molers

DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS

Enllaços d’interès:

Massís del Pedraforca

Camí dels Bons Homes

Bons Homes - El país dels Càtars

Gósol

Saldes

Coll del Verdet (PR C.124) - Pedraforca (2498m). - Tartera (PR C-123)

(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

Coll del Verdet (PR C.124) - Pedraforca (2498m). - Tartera (PR C-123)

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

desnivell acumulat: 1168 m. IBP Index: 84 AB 7,9 km

gràcies per la vostra atenció!

L’any 1995 em vaig guanyar l’apel.latiu carinyòs de Forrest Joan per part dels meus companys d’atletisme. Com a la pel.lícula de Forrest Gump protagonitzada per Tom Hanks, el personatge va sentir la necessitat de córrer més i més tot dient: “si he llegado hasta aquí, ¿porque no voy hasta allí?” Començant a córrer sense parar, va acabar creuant els Estats Units d’America de costa a costa.

Fent la mateixa reflexió vaig pensar, si cada dia faig 100 km en bicicleta, perquè no els faig en línia recte? ... Va ser així com vaig decidir marxar des de Vallirana amb destí a Vilela (Villafranca del Bierzo), a1000 kmde distànciaJamb l’únic objectiu de veure al meu avi.

1000 km de Vallirana a Vilela (Villafranca del Bierzo) per veure el meu avi

Aventura en solitari, amb una bicicleta de carretera amb un canvi de palanques obsolet ubicat al quadre, de dos plats (52 i 42) i només 6 pinyons, sense cales, i equipat únicament amb una gorra, una samarreta de cotó, un culotte i una gran motxilla on duia tots els meus estris, vaig creuar tota Espanya d’est a oest.

Amb aquest material i en aquella època, va ser tota una odissea. Sense cap tecnologia, únicament amb un mapa de carreteres i això sí, molta il.lusió.

NOTA: Atès que les fotos les vaig fer amb una màquina rudimentària, la qualitat és força baixa i en tenia ben poques (són escanejades). Gràcies a l’ajuda d’Street View i internet he pogut localitzar imatges dels llocs per on vaig passar i on vaig pernoctar.

NOTA: Aquesta crònica no és una descripció tècnica ni turística, sinó més aviat un breu resum de tota l’aventura. Ja que vaig passar per multitud d’indrets que ben bé necessitarien una crònica cadascun d’ells i vaig viure multitud d’experiències i sensacions com per escriure’n un llibre perquè vaig viure cada segon de forma intensa.

Preparació

Unes setmanetes de rodatge amb la meva nova adquisició, una obsoleta bicicleta de segona mà i, l’haver estat fent el servei militar a l’EMMOE (Escola Militar de Muntanya i Operacions Especials) a Candanchú, van ser suficients preparatoris.

Edelweis (emblema de la companyia d'esquiadors / escaladors de l'EMMOE)

L’EMMOE és una escola on formen els oficials i suboficials que han de comandar tropes especials i d’alta muntanya. Allà faig fer supervivències, bivacs, vaig caminar fins l’esgotament i més, amb motxilles de 40kg., vaig fer escalada, dormir en iglús, muntar tirol.lines,... tot un conjunt d’accions que en més d’una situació em van dur al límit, a l’extrem de l’extenuació, i quan un està “grogui” i creu que no pot més, treu de dins quelcom sobrenatural i segueix avançant.

Allà vaig aprendre que amb voluntat i disciplina mental és pot donar molt més del que un es pensa. Més que la preparació física, va ser la fortalesa mental que em va fer prendre la decisió d’aquesta aventura amb una total seguretat. Jo no sóc més fort que la resta, ni sóc un èl.lit. Més aviat sóc un noi primet que fins al moment no havia destacat en cap esport. N’havia fet de tot tipus: natació, water-polo, handbol, bàsquet, tenis,...

Una vegada presa la decisió, li vaig explicar a la meva padrineta, la sra. Pilar (ja difunta) que era el que em disposava a fer. Era com una àvia per a mi.

Sra. Pilar

1r dia

Vallirana – Fraga (186 km)

Em vaig llevar molt aviat. Vaig sortir amb els primers raigs de llum. Eren els primers quilòmetres i el cor em bategava fort de l’emoció. La nit prèvia havia dormit poquet i només arribar al coll del Bruc (620m.) vaig fer la primera parada per a descansar.

Em vaig quedar dormit a la vorera!!! Com un sense sostre o rodamón. Va ser una becaina curta però suficient com per recuperar-me.

foto extreta de Street Viewer (Google)

M’anava posant fites a curt termini. Ara fins a Igualada, ara el coll de la Panadella (710m.), Cervera, Tàrrega, ... així sense gairebé adonar-me’n, vaig arribar fins a Fraga, fent un total de 186 km. i uns 1.900 de denivell + acumulat.

El ritme de rodatge era molt tranquil, a 15 km/h les pujades i a 20 km/h en pla. Sembla molt però no és res comparat amb el esportistes de nivell. És com anar a pas muntanyenc, poc a poc, xino-xano, anar acumulant quilòmetres sense presa i sense gairebé cansar-se.

Acabada la primera jornada, vaig decidir muntar el “xiringuito” en un camp de pomes. Duia un sac de dormir, uns ponxos impermeables, unes xarxes de roba i unes cordes. Amb tot això em muntava la meva casona J.

camp de pomes

Bivac fet amb un sac de dormir, xarxes de roba i cordes (FOTO DEL 2n DIA)

A mitja nit em vaig despertar ple de formigues. Me cago en dena! Havia muntat la paradeta a sobre d’un formiguer!!! A corre-cuita i sense llum vaig haver de canviar d’ubicació i improvisar un nou refugi. Estava tan cansat que vaig estendre el sac de dormir en mig del camí i allà vaig caure rodó.

camí vora el camp

2n dia

Fraga – Villafranca de Ebro (86 km.)

Quan em desperto amb la llum del dia veig que tinc a prop un Renault 4 (un 4 latas vaja) amb dos homes a dins i mirant-me. Suposo que deurien ser el pagesos. No sé qui dels tres tenia més por en aquell moment però, per si de cas, vaig marxar ràpid d’allà.

Sí, tenia valentia i seguretat en mi mateix però, també tenia por. Una persona sola, sense mitjans gairebé, creuant un país,... ets fort mentalment però també ets vulnerable. Però com diu la dita: “La por guarda la vinya”.

Aquesta etapa va ser molt dura. Molta calor, poca ombra i com únic acompanyant, el desert de Los Monegros.

foto extreta de Wiquipèdia

Quina penitència! Va haver-hi un moment que estava tan tocat, que anava desesperat buscant una ombra per a arrecerar-me del sol i reposar una mica. Quina va ser la meva alegria quan vaig veure unes canonades gegantes. No us podeu imaginar quina fresqueta a dins. Allà vaig dormir un parell d’horetes, suficients com per deixar passar les hores més fortes del sol.

aquí dins vaig dormir

Després amb la calma, i només havent-hi fet uns 80 km i poc més de 500m. de desnivell acumulat, vaig començar a buscar algun lloc per fer el meu cau. Buscava llocs de vegetació, apartat de la gent i la població, que quedessin una mica arrecerats ja que així me sentia més segur.

2n lloc de bivac dins el bosc al costat del riu Ebre

Una vegada a Villafranca d’Ebro, vaig entrar per uns camins de carro, buscant i buscant, vaig trobar un petit bosc a prop del riu Ebre. Abans de muntar la paradeta, em vaig atansar al riu. L’aigua era negre i feia molta pudor!!! Quina llàstima que en aquesta part el riu ja estigués tan contaminat... Tenia les cames tan tocades que tot i així vaig fer un banyet per a relaxar-les, mullant-me fins una mica abans de la sigala J per si de cas... mai se sap!

riu Ebre amb l'aigua negre

Abans de fer-se fosc el cel va començar a ennegrir de cop. Estès en el meu refugi improvisat, contemplava el cel amb reticència esperant que no plogués. Em vaig quedar dormit molt ràpid.

Passada la mitjanit em va despertar un fort espetec. Hòstia!!!!! Una tempesta elèctrica!!!!! Les formigues de la nit anterior no era res comparat amb això... No vaig tenir por, vaig tenir PÀNIC!

Rodejat d’arbres, vora el riu i l’únic metall proper era la meva bici. Mentre recollia a corre-cuita vaig veure caure més d’un raig a prop. Crepitaven fort en els arbres i trencaven les branques. Hòstia! Hòstia! Que no me’n surto d’aquesta! Vaig sortir volant amb la bici, sense llum i desorientat. Vaig rodar una bona estona per uns camins plens de pedres rodones de riu, fotent-li castanyes a les rodes.

Quan vaig arribar a la carretera em vaig adonar que la roda del darrera havia quedat boteruda, amb forma de vuit. Quina va ser la meva sort que a pocs quilòmetres havia un hostal de carretera.

Allà, a l’entrar, un senyor amb cara de pocs amics, em va dir que no podia entrar la bici, que s’havia de quedar al carrer. Us imagineu que podia ser per a mi en aquell moment! Tret de la meva vida, era el bé més preciat! Vaig esperar sigilós a que no em veiés i de forma clandestina la vaig entrar a la meva habitació jajajaja.

aquí em vaig haver de resguardar de la tormenta elèctrica

3r dia

Villafranca de Ebro - Ágreda (149 km)

A l’endemà només tenia un objectiu: buscar un mecànic perquè la roda havia quedat molt tocada i ballava de banda a banda, i cada vegada estava pitjor. Fets uns 100 km vaig coronar el port de Lanzas Agudas (681m.). No era molt de desnivell però se’m va fer molt dur perquè la roda estava totalment abonyegada i li quedaven pocs quilòmetres de vida.

port de Lanzas Agudas (681m.)

Va ser a Tarazona on un amable senyor mecànic, qui per pocs diners, em va deixar la roda com mai. Ben forta va dir, per a que arribis a bon port ja que vas tan carregat. Era com rodar amb una bici nova.

Els quilòmetres s’anaven succeint un rere l’altre. És ben curiós que si un fa aquest viatge en cotxe, se’t fa molt llarg. Però fet amb els teus propis mitjans ho vas assaborint constantment.

posada de sol

Després de fer una jornada d’uns 149 km. vaig arribar a Agreda. Allà no havia lloc on collons muntar la paradeta. Estava esgotat i no veia cap lloc adient per fer el bivac. Va ser doncs, quan vaig prendre una sabia decisió: Dormir a l’Hostal Doña Juana.

A l’entrar em va atendre una noia molt guapa qui, molt impressionada per la meva gesta i bastant receptiva em va dir de quedar per prendre alguna cosa ;) Pujo, em faig una dutxa, m’estiro al llit per provar-lo i....... Oh noooooo! Em vaig despertar al matí L. Tenia plan i em quedo dormit. Vaja tela! Al baixar ja no estava receptiva, sinó més aviat emprenyada Snif! Snif!

Hostal Doña Juana

Com són les coses: Una novieta que vaig tenir després en el meu poble d’origen, Vallirana, resultava ser filla d’Agreda i coneixia a la recepcionista. Em va dir que la caracteritzava el fet ser molt “oberta”. O sigui que si em quedava algun dubte... quina llàstima perquè era maca i em venia de gust jajajaja

4t dia

Agrega – Salas de los Infantes (136 km)

Vaig faltar a la cita però estava fantàstic. Semblava que comencés de nou. La nit no va ser tan agradable com jo hagués volgut però em va anar molt bé dormir pla.

Amb moltes forces vaig encarar el primer port de muntanya del dia: el port del Madero (1144m.)

port del Madero (1144m.)

Passat Sòria vaig veure un rètol que me va cridar l’atenció: Playa de Peñagamella. La meva curiositat va ser tan forta que em vaig desviar de la ruta per a anar a veure-ho.

rètol d'una platja enmig d'Espanya!!!

Una platja! No donava crèdit! M’ha aixafat un camió i sóc al cel? Em vaig despullar i em vaig tirar de cap. Que ben parida, enmig d’Espanya una platja. No sé si era natural o artificial però tenia sorra fins i tot dins de l’aigua.

platja de Peñagamella (era de debó!!!)

Després del banyet pujar el segon port va ser cosa fàcil, el port del Mojón Pardo (1234m.) A més a més, l’entorn era ben diferent. Havia deixat enrere aquells camps àrids, convertint-se en verds paratges.

port del Mojón Pardo (1234m.)

Després d’un ensurt amb uns brètols que em van intentar fer fora de la carretera a consciència amb el seu cotxe, vaig decidir buscar refugi i descansar. Quedava ben poc per fer-se fosc i havia massa eixelebrat a aquelles hores.

Salas de los Infantes

Per estalviar-me pes, cada dia comprava el menjar quan em quedava poc per finalitzar la jornada. Al migdia, o bé menjava plat calent o bé un “caldito” que feia amb el meu fogonet. Tot i fer molta calor entraven molt bé.

font d'energia principal :)

Aquesta nit vaig cometre la imprudència de no guardar bé el menjar i a mitjanit, com no, em va despertar una alimanya que s’estava encruspint el meu menjar. No sé si era una guineu o quelcom semblant. Era increïble, jo allà, immòbil, i aquell bitxo com si res fent un tiberi. Recordava la pel.lícula Bailando con Lobos i pensava: “N’hi haurà més?” Serà agressiu? Afortunadament va marxar però ja no vaig dormir tranquil pensant quins bitxos més hi haurien per allà.

aquí vaig pernoctar la 4a nit

5è dia

Salas de los Infantes – Calzadilla de la Cueza (176 km)

Quina nit! Ja són molts quilòmetres a sobre però en lloc d’acumular cansament, acumulo energia pensant en tot el que he fet. És la màxima expressió del positivisme.

Surto a bon ritme i abans d’arribar a Burgos m’afegeixo a un grup de ciclistes. Quina emoció! Rodava a 30 km/h amb aquell tros de motxilla. Aquella gent no donava crèdit. Va ser una estona molt bonica compartir una hora de carretera amb aquell grup. Aquella gent sentia admiració i em van encoratjar molt.

Totes els pobles, poblets i ciutats tenen el seu encant, però de Burgos cal fer una menció especial. Em va sorprendre molt la seva bellesa arquitectònica. No perdia gaire temps fent turisme però aquí vaig fer una excepció.

Burgos

En la soledat de la carretera, l’únic soroll que se sentia era els meus gemecs i el xerric de la cadena. De sobte vaig sentir uns xiscles dalt d’un turó. Hi havia una tanca metàl.lica amb un rètol on posava que era una àrea protegida. No m’hi vaig poder estar i fent una mica d’escalada em vaig aproximar a dalt. Hi havia moltíssims voltors!

Tan de petits com de grans. Amb la meva càmera rudimentària vaig intentar captar tot allò. De sobte es van espantar i la majoria van arrencar el vol. UAAAAAAA quina descàrrega d’adrenalina. Semblava que tenia un helicòpter a sobre meu. Eren immensos!

Voltors

Vaig recollir una ploma que els hi va caure i fixeu-vos, fa 50 cm. Com n’eren de grans! Aquests bitxos fan 2,5 metres envergadura i una cinquantena d’aquests exemplars van sobrevolar-me a menys de 5 metres.

voltor (2,5 metres de bitxo!!!)

detall d'una ploma (50 cm!!!)

Passat Burgos vaig pedalar durant uns 100 km per carreteres rectes, on els camps de cereals es perdien entre l'horitzó. Paral.lel, transcorria el Camí de Santiago i de vegades podia apreciar la silueta d’algun peregrí, a qui saludava amb alegria. Eren estones fugaces perquè aquelles siluetes s’esvaïen ràpidament.

camps sense fi que es perdien entre l'horitzó (extret de Street Viewer)

Tot eren camps sense fi i com no trobava cap lloc adient per a pernoctar, vaig buscar allotjament en un refugi de peregrins que hi havia a Calzadilla de la Cueza. Mentre em preparaven un entrepà de truita se’m van apropar dos nois i se’m vam començar a insinuar :O

camí de Santiago

Quines cames més boniques. Dormiràs sol? Hòstia Hòstia Hòstia Ara si que em trobava indefens jajaja Vaig marxar ràpidament i com no trobava cap lloc per dormir vaig estendre el sac de dormir a sobre d’un camp de blat segat. No sé que hagués fet mal però el camp segat era molt dolorós :D Eren com agulles fermes que se’t clavaven a l’esquena. Però millor l’esquena que el cul perquè era el punt de contacte amb la bici i ho havia de preservar J

aquí vaig pernocatar la 5a nit

6è dia

Calzadilla de la Cueza – Vilela (Villafranca del Bierzo) (216 km)

De bon matí i amb el cos engarrotat vaig començar a rodar. Era el sisè dia i només em faltaven uns 230 km. Els 143 km primers van ser rectes i plans. De tant en tant, em trobava algun brau dalt d’un turó.

Brau

Arribar a Astorga va ser molt emotiu perquè segons els meus càlculs només em quedaven 20 km de forta pujada al port del Manzanal (1225m.)

Astorga (al fons)

Això ja està cara avall pensava. Sí, això és el que pensava fins que vaig començar a pujar el port. Quina pujada, i amb tants de quilòmetres acumulats. Però era l’última apretada ja que després d’aquest port ja entrava a la vall del Bierzo i això volia dir que començava a trepitjar la terra dels meus avis. Oleeeeeee.

port del Manzanal (1225)

És ben curiós que quan fas una pujada forta, després les pujades suaus se’t fan com una recta sense desnivell. Els últims 55 km els vaig fer embriagat d’alegria i em van passar volant. Començava a sentir la flaire fresca d’aquella vall tan fructífera que tenia un microclima propi. Totalment diferent a la província de Lleó, però sense el fred humit de Galícia.

Arribada

Els meus avis no donaven crèdit. Estaven prenent la fresca al celler i se’ls va il.luminar la cara quan em van veure. Quina emoció! De debò. Fer-lis una forta abraçada i molts petons va ser la meva recompensa

el meu avi

Una de les millors experiències d’aquesta aventura va ser el contacte amb les persones que em trobava pel meu camí. Va ser molt enriquidor. També ho va ser el fet de valer-se per si sol, de superar totes aquelles pors i d’avançar amb una convicció ferma fins al meu destí.

Reflexió: Quan un creu haver fet una gran gesta amb molt d'esforç, inimaginable per a la resta, és quan un veu passar un d'aquells ciclistes que van pedalant amb una sola cama!!! És en aquest moment, quan et sents petit. Quan veus que de vegades hi ha persones que tan sols per fer les petites coses, requereixen un gran esforç personal. Són els meus herois. Els he vist a la carretera, fent atletisme,... els admiro. Són la màxima expresió de la lluita i del sacrifici. Són els guanyadors.

Joan X. (27/05/2012)

DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS

EN BREU (MÀX 24h)

Avui he vist que havia rebut el premi Liebster Blog, otorgat per Jordi, el creador del blog De tant em trobo pedres. El premi Liebster l’atorga qui prèviament ha estat guardonat i ho fa entre aquells cinc blogs que ell creu mereixedor.

Aprofito l’avinentesa per donar les gràcies per aquesta especial concessió, ja que em fa molta il.lusió, i més venint d’una persona que va ser el meu 1r seguidor. Com bé defineix Jordi, tenim molts sentiments en comú envers la muntanya i és més: redactant la meva primera crònica sobre el meu pas per aquells llocs on els Ibers havien deixat la seva empremta, va ser en el seu blog on vaig trobar resposta a moltes de les preguntes que em feia. El seu blog està molt elaborat i molt ben documentat. Jordi es defineix com un enamorat de les muntanyes i de la seva història antiga, on fa un bon recull de jaciments arqueològics, tan coneguts com oblidats, que s’ha anat trobant a les seves excursions. Per tant, és un honor rebre aquest guardó i que hagi estat concedit per ell.

Moltes gràcies

Ja que una de les millors recompenses és saber que a la gent li agrada la teva feina, que pots aportar quelcom, ja sigui descobrir algun indret, donar informació o simplement gaudir de la lectura i que dir, que quan fem les nostre cròniques, les fem amb la nostre empremta personal i mostrem una part molt nostre, que amb el pas del temps esdevindrà un legat, una herència per als nostres fills o néts, que tindran accés a nosaltres des de qualsevol part del món. Això no té preu.

Abans de dir quin són els 5 guardonats, vull fer una especial menció d’uns blogs que ja han estat guardonats i que no puc triar per ja haver-ho estat però que també ho hagués fet, cas de ser-hi possible:

Racons, Ruïnes i Prehistòria de Francesc Cladellas: Desconeixia els problemes motrius d’en Francesc, això encara honra més aquest home, que em els seus anys, ens va oferint gran quantitat de racons d’una exquisida bellesa.

Lo Que Cuentan Mis Botas de Xenaia o Merche: Ens explica de forma molt detallada les seves rutes, amb unes fotografies precioses i amb un blog molt ben elaborat.

Caminar després dels 50 de Francesc Ayats: Que dir d’aquest home i dels Trotacamins. Vaja si se n’ha fet de país. Té un blog farcit de bons continguts i on ens ofereix la possibilitat de conèixer moltíssims indrets.

Bailando Con Sarrios de Sarita i Mane: No el puc triar perquè a hores d’ara té 283 seguidors. Són una parella de Panamà que van viure 3 anys a Catalunya (Barcelona, Lleida i Girona). És un blog per a muntanyencs. Us recomano que li feu una ullada.

Rutas senderismo paseos a pie y en bicicleta: Aquest blog és un perfecte recull tècnic i descriptiu de nombroses rutes, obrint el ventall per als apassionats del senderisme i de la bicicleta

Bé, una vegada feta aquesta menció sobre blogs que ja havien estat guardonats us explicaré les bases:

1 - copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t'ho ha atorgat.

2 - nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3 - demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.

Arribat el moment, faré menció dels 5 blogs que crec que han de ser mereixedors del premi Liebster Blog. Aquesta tasca no és fàcil perquè cadascú amb el seu tarannà ho fa especial a la seva manera i n’hauria de triar-ne més però, em cenyiré a les bases.

GUARDONATS AMB EL PREMI LIEBSTER BLOG

Cosworblog, BTT i més de Coswor o J. Herrera: Crec que cadascú ha de tenir el seu propi estil però com en tot aprenentatge, un necessita un referent. El seu blog ho va ser a l’hora d’iniciar-me en aquest fantàstic món. Tinc la sort de coneixe’l personalment i a banda de ser una gran persona, el seu blog té molt bones fotografies i bones rutes de BTT. Supleix la mancança d’absència de tracks per a seguir les seves passes amb bones explicacions.

Conèixer Catalunya d’Antoni Mora Vergés: És un blog molt ric en continguts. Publica a un ritme trepidant sense perdre fil de la història. Hom sempre sent la necessitat de viatjar fora, de conèixer noves cultures o formes de fer, la qual cosa no vol dir que allà d’on un n’és fill, no n’hi hagin llocs encisadors i meravellosos i que puguin satisfer aquesta necessitat. Aquest blog n’és una prova.

BTT Montaña entre el Berguedà i la Serralada: Caldria profunditzar en el seu blog per adonar-se’n de la força que té per viure el seu creador, a qui des d’aqui, li envio una forta abraçada. Em sento molt identificat amb ell, qui amb companyia o sense, no deixa de rodar i d’ampliar horitzonts. Aquest home és la maxima expresió de la lluita: altius, citius, fortius (més alt, més lluny, més fort) i així ens ho transmet.

Ginetas Bikers de Maria Angeles i Antonio: Blog de BTT però atesa la seva qualitat les persones que fan senderisme li haurien de fer una ullada. Excel.lent disseny, excel.lents fotografies, i el més difícil: que a cada crònica nova no et deixen de sorprendre’t, d’atraure’t.

El Toledano Errante de Gonzalo Caballero: Blog de muntanyecs consumats. Sento una enveja sana pel seu creador, per la gran quantitat d’ascensions realitzades, per tots aquells paratges vists. És mereixedor del guardó per la riquesa de les seves fotografies, de les seves rutes, per la gran feina feta.

Bé, aquesta és la meva selecció. Finalitzo demanant disculpes a tots aquells que us segueixo i que no us he triat perquè amb el cor a la mà ho faria, ja que cadascú, com he dit abans, té els seu tarannà i cada blog, té la seva essència.

Joan X.

ruta pels afluents del Besòs: Mogent, Congost, Tenes, riera de Caldes i Ripoll

Per desplaçar-se pel dos Vallès, l’Occidental i l’Oriental, de forma ràpida i amb poc desnivell + acumulat, es poden aprofitar les seves artèries naturals formades pels afluents i rieres que pertanyen a la Conca del Besòs.

Aquestes artèries gairebé sempre van acompanyades de camins paral.lels, molts d’ells arranjats amb idea de crear un espai d’esbarjo i convivència o zona de pràctica de l’esport.

He fet una ruta de 100 km que “circumval.la” els dos Vallès, passant per moltes de les seves poblacions més importants i mirant de seguir al màxim aquests passeigs o camins fluvials. Les opcions són infinites ja que, si sumem la longitud acumulada del rius i rieres més importants de la conca, tenim una distància de 530 km.

El Besòs

És un riu curt, d’uns 17,7 km de recorregut, que neix amb la unió del Mogent i el Congost i desemboca a Sant Adrià del Besòs.

riu Besòs

Durant els anys 1970-1980 va ser tristament famós per ser el riu més contaminat d’Europa. La indústria instal.lada a la conca és molt variada, hi són representats gairebé tots els sectors, particularment el químic, metal.lúrgic, plàstics,... tot plegat uns 10.000 establiments potencialment contaminants. Des de mitjan dels 90 s’han anat netejant i depurant les seves aigües.

desembocadura del riu Besòs

Els afluents del Besòs

La conca del Besòs es troba emmarcada entre les serralades Pre-Litoral i Litoral, tot i que la major part de la seva superfície es desenvolupa dins de la depressió del Vallès.

Algun dels punts culminants més significatius de la divisòria d’aigües són: el Pla de la Calma, el Tagamanent, la Mola, el Montcau, el Tibidabo i el Corredor.

Els seus 5 principals afluents són:

Mogent de 24,5 km (neix al Vallès Oriental)

Congost de 41,0 km (neix a Sant Cugat de Gavadons)

Tenes de 32,5 km (neix a Castellcir)

riera de Caldes de 22,0 km (neix a Gallifa)

Ripoll de 39,2 km (neix a Sant Llorenç Savall)

El cabal del riu és típic del Mediterrani, molt irregular al llarg de l’any. Cada època de l’any té el seu encant i el riu Besòs no n’és un excepció. Prova d’això veieu una fotografia d’un fred dia de desembre extreta del blog de Coswor, BTT i més (click aquí per veure la seva crònica). La foto és preciosa i si aprofiteu a llegir la crònica veureu com aquests agosarats bikers van rodar a 6º sota zero (gràcies Coswor per cedir-me la fotografia).

foto cedida per Coswor del seu blog Coswor, BTT i més

Una mica d’història...

Al segle X es va construir el Rec Comtal que naixia a Montcada i Reixac i arribava fins a dins de la ciutat de Barcelona per regar-hi els conreus. L’activitat agrícola va ser predominant fins la dècada dels 60.

horts testimoni del passat agrícola de la conca del Besòs

Sobre la ruta

La ruta és d’uns 100 km i l’he iniciat a Santa Perpètua de Mogoda tot i que es pot fer des de qualsevol punt ja que és una ruta circular. Només s’acumulen uns 900 metres + i és molt ciclable.

parc fluvial a Santa Perpètua de Mogoda

Es pot dividir en dues rutes de 58,9 km i 55,9 km per fer-ho en bicicleta o es pot dividir en fragments més petits per fer senderisme. Hi ha infinitat de possibilitats. Gairebé tot és camí, d’aquell que jo anomeno “autopista de muntanya” atesa la seva amplada.

Comencem la ruta

El primer tram és dur i farragós perquè hi ha moltes pedres. Pot desmotivar a qualsevol pensar que tot és així però afortunadament només són 2 km on cal superar també algun obstacle a la riera de Caldes.

riera de Caldes, en aquest tram cal fer filigranes per passar-lo

després de les pedres entrem en un tram fresquet, a la part final de la riera de Caldes

Una vegada passem el gual encarem cap a munt pel riu Besòs durant uns 5,5 km. És curiós com l’acció humana pot crear de vegades orografies i relleus que donen un aspecte bonic a l’entorn.

camí del riu Besòs amb un curiós turó fet per l'home

Als 9 km de ruta arribem al naixement del Besòs on conflueix el Mogent i el Congost. En aquest cas, agafarem el Mogent.

antic pont trencat

construcció d'un pont nou al naixement del Besòs (unió dels rius Mogent i Congost)

La part que transcorre per Montornès del Vallèsés molt fresqueta i està molt ben arranjada.

camí del riu Mogent a Montornès del Vallès

Els següents quilòmetres passen entre el riu i camps de blat i civada. Les vistes són magnífiques i podem veure Céllecs al fons.

camí del riu Mogent a Vilanova del Vallès

Passat Vilanova del Vallès i després de creuar el gual de can Farigola descobreixo uns racons realment preciosos. També hi havia ànecs i aneguets en formació però no vaig ser-hi a temps de fotografiar-los.

riu Mogent

Als 15 km de ruta deixem el riu Mogent i enfilem cap al turó on es troba el centre penitenciari de Quatre Camins (CPQC)

turó del centre penintenciari de Quatre Camins (CPQC)

Després baixem el turó i passem per l’església de Sant Julià que hi ha a Palou (pertany a Granollers). La zona de Palou és ben curiosa si es creua pel camí ral (és travesser a la ruta). Un surt de Granollers, de la civilització, i després de quatre passes es troba en un món totalment rural on les gallines corren tranquil.les pel camí.

església de Sant Julià a Palou (Granollers)

Als 20 km arribem al riu Congost. En aquesta època de l’any agafa molt colors que guanyen terreny a l’aspecte trist del polígon industrial.

riu Congost a Granollers

Els següents 5 quilòmetres es fan pel passeig fluvial del Congost, lloc de trobada de molts runners de la zona. El circuit per córrer està marcat a cada quilòmetre d’una forma ben llampant.

circuit de running

riu Congost a Montmeló

Al quilòmetre 25 de la ruta haig de deixar el camí del riu perquè es totalment impracticable.

camí empedrat

En aquest punt havia un pont fet de forma casolana i que ara ha estat “reformat”.

pont antic de "construcció casolana"

pont de nova construcció

Els següents 4 quilòmetres són horribles, lletjos, per asfalt entre polígons molt transitats i sense veure verd. El riu Tenes és el següent a ser recorregut però transcorre amagat pel formigó i és impossible d’accedir-hi.

Això sí, em va cridar l’atenció una curiosa autoconstrucció humana que em vaig trobar: una tanca feta de matalassos. Crec que si en Tàpies ho veies li agradaria J.

tanca de matalassos tipus "Tàpies"

Ooooooh! Quina grata sorpresa! Entre tot el formigó hi havia un petit espai forestal on la ginesta farcia un bosc de pins. Molt bonic.

bosc de pins i ginesta

Afortunadament deixo el darrer bosc de formigó per tornar a la natura.

bosc de formigó

Volia contacte amb la natura? Doncs a Lliçà de Vall el vaig tenir de ple! Al creuar el riu Tenes se’m va quedar la roda clavada i vaig fer un petit bany improvisat J. Posats a mullar-me, vaig aturar-me per capturar aquest tram però aquesta vegada fet a peu.

remullada al riu Tenes

Sempre faig esment sobre la seguretat. Una màxima és no subestimar la natura. He vist morir gent ofegada amb un cabal fort que no aixecava més de tres pams. Els rius són perillosos fins i tot quan es presenten tranquils. Més endavant publicaré a l’apartat important una mica d’informació tècnica i bàsica per a la pràctica de l’esport a la muntanya.

RECORDATORI: L’any 1962 a les inundacions del Vallès van perdre la vida un miler de persones. Una puja breu però intensa va desbordar el rius i una barreja de ferros, vegetació, aigua, es va endur per endavant tot allò que es trobava al seu pas.

inundacions de l'any 1962 (el riu Besòs al seu pas per Montcada i Reixac)

En aquest enllaç de Grupeta Río Besòs trobareu més fotos antigues.

En aquest altra trobareu un recordatori de les riuades en una noticía d'arxiu de El Pais.

Seguint el curs del riu Tenes arribo a un parc de Lliçà de Munt on aprofito per estirar una mica les cames perquè porto 35 km però encara queden 65 km.

parc a Lliçà d'Amunt

Ara toca salvar 10 km de muntanya amb poc desnivell per anar a buscar la riera de Caldes. Des de la part més alta es pot veure Santa Eulàlia de Ronçana. Al fons de la fotografia i d’esquerra a dreta es veu perfectament les Cingles de Bertí, el Puiggraciós, el Tagamanent i el Pla de la Calma.

Santa Eulàlia de Ronçana

Hi ha un tram que transcorre paral.lel a la carretera C-1415-b. He passat moltíssimes vegades per aquella carretera i mai diria que hi havia un corriol al costat. Recomano fer aquest tram pel corriol perquè tot i ser bastant “enganxós” per les restes vegetals, la carretera aquesta és molt perillosa. És molt estreta, amb revolts, corren molt i hi ha molts accidents.

corriol paral.lel a la carretera C-1415-b

45 km. Arribats a Can Valls podem veure els nous objectius: Baixar fins a la riera de Caldes per arribar-hi fins a Torre Marimon i, una vegada allà, saltar a Sentmenat seguit de Castellar del Vallès per a tornar a la nostre ruta farcida d’aigua.

nous objectius

48 km. Decisió important: En aquest punt podem retornar a Santa Perpètua de Mogoda baixant per la riera de Caldes per finalitzar amb uns 59 km (ruta 1), o bé continuar per acabar fent els 100 km (ruta gran). Una altra opció és començar des de Santa Perpètua, pujant per la riera de Caldes fins a aquest punt i continuar la ruta (ruta 2) que resultaria amb uns 57 km aprox.

51 km. Torre Marimon. Actualment pertany a la IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària). Aquí fan estudis, experiments, assaigs,... sobre el tiberi. No vull ni pensar com ho fan L La part positiva és que els terrenys són d’ús públic i és un lloc perfecte per a passejar o córrer.

Torre Marimon

Al costat hi ha una ermita i una font. És un bon avituallament perquè encara resten un 13 km de muntanya per a arribar al riu Ripoll.

ermita a Torre Marimon

Després de l’ermita, pugem per la BV-1424 fins a la C-1413-a, girem a la dreta, pocs metres i fins el mini polígon, on hi ha un camí que ens duu fins el Roure Gros. Des d’aquest camí podem veure Caldes de Montbuí des d’una bonica perspectiva.

Caldes de Montbuí

Una vegada al Roure Gros anem cap a Sentmenat, que el vordejarem fins a passar pel seu castell.

Castell de Sentmenat

Després s'ha d'agafar un camí que porta cap a l’alzina de Can Quer i Castellar del Vallès. En aquest camí em vaig trobar una curiosa construcció enmig de la natura que recuperava el seu espai.

xemeneia que surt del bosc

El final del camí, de pujada, és molt mal parit. També es podria dir que tècnicament és difícil perquè hi ha molta pedra i xaragalls, però jo diria que és mal parit J

riu Ripoll a Castellar del Vallès

Passat Castellar del Vallès baixem al riu Ripoll per continuar el nostre recorregut per la conca del Besòs. Amb els pas dels anys el riu ha anat erosionant el terreny fins a formar autèntiques muralles als costats.

camí del riu Ripoll

69 km. Aquí cal fer una menció especial. És un afegit de 3 km entre anada i tornada per tornar al mateix punt però val la pena. És un tram molt dens de vegetació, banyat per una riera que creu a banda i banda de forma constant fins arribar a una pujada que en porta a la font del Suro. Si seguim una mica més, uns 400m, arribaríem a l’església de Sant Julià d’Altura (segle XVI-XVII).

camí d'accés a la font del Suro

font del Suro

Una vegada fet aquest agradable recorregut agafem la directa fins al quilòmetre 90. Tot el passeig fluvial està perfectament arranjat i molt proper al riu. És un lleu i constant descens que, tot i passar per Sabadell i Sant Quirze del Vallès, no sembla que estem a prop de la civilització atès que allà on ens arriba la vista, només es veu pràcticament natura.

Compte amb les velocitats :-D

camí del riu Ripoll amb el 4 llaunes d'un pagès de la zona

El riu Ripoll desemboca en el Besòs. Al fons es pot veure la Coscollada de l’Amigó.

desembocadura del riu Ripoll al riu Besòs

Que bonic! Les institucions cada vegada prenen més consciència de la preservació del medi i de la creació de vies verdes.

carril bici a Montcada i Reixac

Després de gaudir del carril bici de Montcada i Reixac, arribo al riu Besòs per pujar fins a la riera de Caldes i retornar al punt d’inici.

Una altra opció seria baixar fins a la desembocadura, a Sant Adrià de Besòs. La part final va ser arranjada quan vàren fer el fòrum de les cultures i ha quedat un espai meravellòs per a la gent, on cadascú té el seu espai: Hi ha zona per vianants i patinadors/es, carril bici, sender per running i zona d'herba per a esbarjo. Genial!

REFLEXIÓ: Un riu que havia estat el més contaminat d’Europa i que actualment està saturat amb més de 10.000 establiment potencialment contaminants pot ser concebut com un indret lleig i de poc interès però NO és així. Cada cosa té el seu encant i, si un para atenció en tot allò que el rodeja, sempre pot trobar infinitat de detalls que ho faran més atractiu i interesant. Moltes vegades tenim una barrera als ulls que no ens permet apreciar les coses que tenim davant.

DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS

ruta 1: Besòs, Mogent, Congost, Tenes i Riera de Caldes

(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

ruta 1: Besòs, Mogent, Congost, Tenes i Riera de Caldes

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

desnivell acumulat: 400m. IBP Index: 42 CC 57,7 km

ruta 2: Riera de Caldes, Ripoll i Besòs

(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

ruta 2: Riera de Caldes, Ripoll i Besòs

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

desnivell acumulat: 650 m. IBP Index: 66 BC 55,6 km

ruta 100 km: Riera de Caldes, Besòs, Mogent, Congost, Tenes i Ripoll

(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

ruta 100 km: Riera de Caldes, Besòs, Mogent, Congost, Tenes i Ripoll

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

desnivell acumulat: 1000 m. IBP Index: 109 BC 100 km

gràcies per la vostra atenció!

No hi ha millor satisfacció que compartir allò que més ens agrada amb la persona que més estimem J

Marc

Avui, més que una ruta de BTT, senderisme o aventura us faré un recull de les primeres passes, dels inicis del meu jove triatleta / senderista / aventurer de 4 anys, tot i que els seus inicis es remunten als 2 anyets.

Són les seves primeres passes i em considero afortunat de haver-hi estat al seu costat.

La millor etapa de la meva vida ha començat fa uns anys, quan va néixer en Marc. Sempre he estat una persona lluitadora i de valors i ara ha arribat el moment més important: el de trametre aquests valors al meu fill Marc i quina millor manera de fer-ho que en una magnífica escola: La muntanya i mitjançant l’esport.

Allà aprendrà a aconseguir les coses amb esforç. A superar-se a sí mateix i guanyar confiança en ell. Això el capacitarà per afrontar els obstacles que li vagin sorgint al llarg de la seva vida. La capacitat de sacrifici i la cultura de l’esforç van lligades de la mà. No s’ha de veure com una competició, sinó com una auto superació, i en el cas dels petits s’ha de fer sense forçar-los, gaudint; com si d’un joc es tractés.

A part d’aquest valors com l’esforç, l’optimisme, la superació personal, la valentia, la voluntat... també trobarem la felicitat i l’amistat. Compartir aquestes experiències genera uns vincles molt forts, uns lligams molt especials, en aquest cas entre pare i fill, però extrapolables a qualsevol tipus de relació.

Joan i Marc

També el respecte i la humilitat. Dins de la muntanya descobrirem que som insignificants. La natura en la seva vessant més dura, ja sigui per les inclemències meteorològiques o pels accidents ens farà veure que som petits i vulnerables. Allà hem d’aprendre a calcular els riscs i la millor manera és no subestimant-la ni tenint-hi por, sinó amb humilitat i respecte.

REFLEXIÓ: Personalment crec, que si de la mateixa manera que ens aturem un moment per a gaudir del paisatge, ho féssim a les nostres vides per a observar i reflexionar sobre l’orientació que estem prenent, això ens permetria ser més conscients del camí que estem fent. I la millor manera de fer-ho, és prenent consciència en tot moment del més essencial: que som vius. Això ens farà assaborir cada instant i valorar més allò que tenim davant i que moltes vegades no veiem.

...Senderista...

Marc fent senderisme

Anar a la muntanya amb ell és tota una aventura, tot un món per descobrir. Cada racó esdevé nou per a ell i sempre hi ha quelcom que li crida l’atenció. És com reviure les meves primeres experiències, repetir-les amb la millor companyia.

Marc amb un apagallums (trobat l'11/11/11)

Marc boletaire

Recollint glans per donar de menjar als porquets

Marc i Piu-Piu (ben abrigadets)

descobrint la neu

..Els inicis d'un Triatleta...

Poc a poc ha anat assolint les tres disciplines. De moment sense especialitzar-se jajaja Són les seves primeres passes que hem compartit plegats.

Natació

De ben petit ja sentia passió per l’aigua J

Quan la seva psicomotricitat ja es feia entendre vam fer el pas a aigües més grans. Primer amb flotador, després amb els maneguets i ara amb la “burbujita”. Poc a poc va guanyant confiança i perícia i ,d’aquí poquet, s’hi estarà capbuçant com un dofinet.

Molt content perquè avui toca piscina amb el papi!!!

Com bon nedador, tant li fa nedar a piscina com a aigües obertes.

Marc a la platja

BTT

Acabats de fer el 3 anys, entre la mare i jo, li vam ensenyar a anar en bicicleta sense les rodetes. No és un temerari ni prudent en excés. Té aquest punt mig que li permet evolucionar molt ràpid sense fer-me patir.

aprenent a anar sense rodetes

prenent un descans

Li encanta fer filigranes: baixar graons, talussos, fer equilibris,...

fent filigranes

passant pel carrer més estret del poble

Amb 3 anyets ja fèiem sortides de 10 km i alguna que altra nocturna. Això si que és emocionant! Posar les lots a la bici i redescobrir el món des de la foscor.

Hi ha dies en que ha arribat a fer alguna transició. Després d’estar més d’una hora nedant i jugant a l’aigua, hem fet una volta en bici de 12 km. Quanta energia i vitalitat!

sortint a l'hivern

fent una volta per Platja d'Aro

De ben petit m’ajudava a arreglar les bicis i a netejar-les.

fent de mecànic

netejant la bici

Running

És l’única disciplina de la triatló que li faltava fer: córrer. Ha estat ara, amb 4 anys que ha començat a estirar bé les cames i allargar una mica la gambada. Alt i prim, i amb bona genètica jajaja Veure’l córrer em fa molta gràcia.

La veritat és que se’m cau la baba amb ell.

...Aventurer...

Encara no s’ha iniciat en el món de l’escalada, alpinisme, descens de barrancs,... però ja comença a fer les seves primeres ascensions J

fent grimpada

...Els secrets d’un bon esportista...

No tot és entrenar dur. Hi ha factors molt importants per a que tot el treball realitzat sigui efectiu. És molt important:

- Bona dieta

- Bon descans

- Una mica d’estiraments

Celebrant les nostres fites assolides

Pòdium

1a cursa

content d'haver participat

fent un brindis

Conclusió

Sóc objectiu i no cauré en l’error de somiar que serà un bon atleta. De fet, l’únic que desitjo és que tingui molta salut i per molts anys. Vull que l’esport formi part dels seu desenvolupament i com he esmentat abans, trametre-li els meus valors mitjançant l’escola de la muntanya. No vull res més. Sóc molt feliç compartint aquests moments amb ell i veient que ell també ho és.

Els dies que surto a entrenar tot sol, marxo amb remordiment de consciència per no ser-hi amb ell però amb aquest, no es pot baixar la guàrdia perquè d’aquí a uns anys la feina serà meva per seguir-lo...

En aquells moments de reflexió ell sempre està dins el meu pensament.

Bé, acabaré aquesta crònica amb dos moments molt especials:

- Un d’aquells molts moments de complicitat en què gaudim plegats, en aquest cas, fent una ingesta hipercalòrica per recuperar forces ;)

- Un dels dies més feliços de la seva vida. El dia que vam fer una visita al parc de bombers. Ell entrena i menja tot dient que es posarà fort per ser bomber i per ser com el seu pare. Em té enamorat...

Una abraçada!!!

Atès que aquest més d’agost he fet una aturada total amb la bici us explicaré una ruta de fa un parell d’estius, realitzada dos vegades: una amb el famós campió d’Espanya de llançament de martell Moisès Campeny i Brugué i una altra amb la meva parella Eva.

Riudellots de la Selva

La primera menció de Riudellots data de l’any 887 en un document on el bisbe de Girona fa una donació de delmes de la “basilicam de Riuodeluto”. L’any 1064, amb ocasió del testament del cabiscol de la seu de Girona llega unes pertinences sites aRivo de Luto. El 1242, el poble pren el nom deRivolutorum.

Riudellots de la Selva

L’església és un edifici del segle XVI, d’estil gòtic tardà, amb una sola nau i coberta de volta de creueria i capelles laterals als dos costats

església de Riudellots

Ha estat un poble amb especial dedicació a l’agricultura i la ramaderia però des de la segona meitat del segle XX s’ha transformat i ha esdevingut majoritàriament industrialitzat.

Poble envoltat per l’Onyar i diferents rieres com l’Escarric i Riudevila ha estat malmès per freqüents inundacions. Tot i això, gaudeix d’una posició privilegiada ja que es troba al bell mig d’un impotantíssim nucli de comunicacions com és l’aeroport de Girona, l’autopista AP-7, la nacional II i l’estació de tren (RENFE)

Així doncs, aquest serà el nostre punt d’origen. Poble bressol d’en Moisès, a qui més endavant dedicaré unes línies.

Iniciem la ruta..

L’inici ens marcarà la tònica dominant: ruta suau i ondulada, rodejats de camps de conreu amb petits boscos. És un recorregut fàcil i terapèutic, ja que la bellesa del seu entorn ens “carregarà les piles” a mesura que avancem.

Després de ben pocs 4 km arribem a Sant Andreu Salou. És un poble petit sense un nucli urbà pròpiament dit, sinó un conjunt de veïnats disseminats amb una única carretera local com a via principal .

Sant Andreu Salou

Tot i acabar de començar la ruta val la pena fer una petita aturada.

Moi i Joan

Joan i Eva

Els següents quilòmetres transcorren per un paisatge totalment rural, fina a arribar a Caldes de Malavella. Enlloc d’entrar a la població, travessarem la seva urbanització Aigües Bones per anar a buscar una pista que ens portarà cap a Can Carbonell.

Moisès Campeny i Brugué

Ara faré una aturada per dedicar-li unes línies a un gran esportista d’èl.lit, excel.lent persona i professional, amb qui vaig compartir aquesta primera ruta, entre molts d’altres moments. Se’t troba a faltar! (encara viu, eh)

Moisès ha estat campió d’Espanya absolut de llançament de martell des de l’any 1999 al 2008. Ha tingut durant 10 anys el rècord d’Espanya llançant l’any 2003 un martell a 75,42 metres quan estava la F.C. Barcelona.

campió d'Espanya absolut durant 10 anys

El seu historial internacional és tan extens que per veure’l millor cliqueu en aquest enllaç de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme.

Biografia - Reial Federació Espanyola d'Atletisme

Té moltes virtuts a banda de l’esportiva, es guapo, fort, bona persona, treballador, Collons! Sembla que ho tingui tot! Jajajaja però també s’ha de dir que quan vàrem fer la ruta gemegava com una euga abans de parir jajajaja Així doncs, cadascú és bo amb lo seu.

Bé, fora bromes; hi ha molts esportistes i aficionats que milloren dia a dia de forma anònima, i en Moi no va ser menys. Amb molta humilitat i amb una bici precària va patir i aguantar estoicament. Acostumat a llançar i no ha muntar ho va donar tot.

És difícil sintetitzar en quatre línies quan n’hi ha per escriure’n un llibre. Per acabar aquest petit homenatge vull fer una petita reflexió:

REFLEXIÓ: els rècords són efímers i els llibres d’història acostumen a parlar de dades de manera impersonal. Hi ha una part difícil de transcriure, difícil de sintetitzar, és aquell conjunt d’emocions i accions que provoca o fa algú al llarg de la vida que tenen afectació sobre la resta. Quan parlem d’un campió, cal profunditzar per veure què el fa gran i què és el millor que ha fet. El millor que ha fet és indiscutible: la seva filla Bruna, i que el fa gran? Doncs jo que he tingut el privilegi de treballar al seu costat puc dir que el que el fa gran és la seva pròpia forma de ser, amenitzada amb grans virtuts com el companyerisme, la perseverància, dedicació, predisposició, i moltes altres més virtuts, que en el seu conjunt, fan que destaqui notablement en tot allò que fa i que sigui molt apreciat pels bons. J

Joan 23/08/2012

Continuem la ruta...

Bé, passat Aigües Bones enfilem per una camí força pla que ens durà cap a Can Carbonell. Una vegada allà només caldrà enfilar la darrera pujada i arribarem al nostre objectiu: Santa Ceclina.

L’arribada té quelcom de misteriós, com la pròpia església. Allà es pot copsar com cert.. no sé com dir-ho.. vibració? energia? Potser això bé donat per l’entorn abandonat o potser és per el que ha succeït allà, com veurem a continuació..

arribant a Sta. Ceclina

Sta. Ceclina al fons

Santa Ceclina

Situada entre Vidreres i Llagostera, aquesta parròquia rural força allunyada del nucli urbà està documentada des de 1247 tot i que l’edifici actual és del s. XVIII. Barreja de barroc i neoclàssic, el seu campanar octogonal es veu des de ben lluny.

Santa Ceclina

Es troba ubicada a l'encreuament dels termes municipals de Caldes de Malavella, Tossa, Vidreres i Llagostera. Lloc per on passa la ruta de les ermites que quedarà pendent per explorar.

Els misteris del lloc són tants que fins i tot, ningú sap del cert si la virtuosa Ceclina es deia així o és més vàlida la teoria dels qui l’anomenen Seclina o Seculina. De la mateixa manera que també naveguen entre les boires del dubte les arrels dels orígens de la divinitat.

Buscant informació d’aquest lloc n’he trobat històries sobre una noia morta a la piscina o sobre la profanació d’una tomba del 1902 que encara li donen un matís més lúgubre.

El cas és que en Moi i jo, vàrem trobar les portes de l’església obertes de bat a bat i vam sentir una forta necessitat d’entrar-hi, tot i l’estat precari. Malauradament no ha estat el pas del temps el qui ha deteriorat aquest temple, sinó uns vàndals que l’any 2009 van destrossar-ho tot per dins. És una llàstima.

El món dels exploradors...

Entrar en un lloc abandonat per explorar-ho és una forta necessitat que he sentit de ben petit. De fet, de forma inconscient ho he estat fent sempre, com si fos un d’aquells actes reflex, que un fa de forma habitual gairebé sense prendre-hi consciència.

Però ha estat redactant aquesta crònica quan he descobert que hi ha tot un món d’exploradors. Sempre havia pensat que això era una cosa més aviat a títol personal que com a molt es compartia amb els companys d’aventura del moment, però resulta que hi ha autèntics exploradors pel món.

Joan i Moi al campanar

vistes des del campanar

Aquest és el cas de Dani, a qui us recomano per a que feu una ullada al seu blog:última visita (lugares abandonados & exploración urbana).És impressionant la quantitat de lloc on ha entrat i la seva excel.lent capacitat de capturar-ho amb la seva càmera per a poder transmetreu perfectament que se sent en ser-hi allà. Ell també ha estat a Santa Ceclina i va accedir a la casa de colònies que hi ha annexa. Us poso dos enllaços del seu blog:

Casa de colònies de SantaCeclina (del blog "última visita")

Un per a que podeu ampliar la informació d’aquest indret i un altre que ho definiria amb la paraula SUBLIM, que no té res a veure amb aquesta entrada però que crec que és digne de recomanar i de fer-ne difusió. Aquesta foto de Dani del blog "Última visita" és una mostra del seu art fotogràfic. Feu un cop d'ull perquè val molt la pena.

foto de El castillo de nunca jamás (extreta del blog "Última visita)

El castillo de nunca jamás (del blog “Última visita”)
(vegeu la crònica perquè val la pena)

Cal dir que la única finalitat d’aquests explorador a l’hora de visitar un lloc abandonat és el poder realitzar un viatge al passat i poder-ho retratar-ho, res més. Els exploradors tenen unes màximes les quals comparteixo totalment: no es força res, no es roba res, no es trenca res i segons com, no es facilitat la ubicació per evitar fets tan lamentables com el succeït a Santa Ceclina.

Tornada...

Després d'acomiadar-nos del lloc i d’haver assolit el nostre objectiu, retornem cap al nostre lloc d'origen. La tornada és relaxada i amb tendència a desnivell -

Realitzant una ruta circular per ampliar territori, seguim gaudint d’un mosaic de conreus amenitzat amb algun que altre bosc.

També podem gaudir d’altres elements que la natura ens ofereix en els llocs més inhòspits.

Poc abans d’arribar al nostre lloc d’origen fem una parada tècnica i a falta de barretes energètiques...

I després de la poma un pastís J...

Bé, per acabar, dues fotos amb els dos acompanyants de luxe de les dues rutes:

Gràcies per la vostra atenció!

arribada al Tibidabo (505m.)

Un comando format per 7 bikers de diferents poblacions i com a denominador comú el centre d’operacions de Granollers, es va reunir a Santa Perpètua de Mogoda per realitzar una pedalada nocturna de 45 km organitzada pel CC El Cau amb destí el Tibidabo (505m.)

El 15 de setembre de 2012 el comando Granollers va acordar unir-se a la incursió nocturna pel Parc de Collserola amb l'objectiu d'arribar a la seva cima. El grup, de esquerra a dreta:

- Joan o “Joan BTT, aventura i més”

- Manu o “Manolo Pedales” o “Manolo BTT”

- Ernest o “Ernestito”

- Jesús o “SuperChuso”

- Albert o “Suquet”

- Oscar o “El Nuevo”
- Marc o “Helios Storm”

membres del comando Granollers

Amb la posta de sol, els bikers comencen a preparar el seu material i a adreçar-se al punt d’inici. En el nostre cas, vam concertar veure’ns una mica abans en un aparcament proper.

Aprofitant la trobada, vam decidir fer un àpat en plan comanche, al mateix aparcament. En el meu cas i excepcionalment, vaig portar barretes energètiques de xoriço i fuet i truita de patates (font principal de carbohidrats). És el dia propici ja que tot és especial: bona companyia, rodar per la nit,...

Gairebé tots eren verges pel que fa a sortir en bici per la muntanya durant la nit. Més contents que uns nens amb sabates noves, vam començar a encendre les llums. Després de dies de parlar de lumens i lux, va haver-hi algun que altra fiasco amb alguns focus comprats a una famosa cadena de productes esportius...

Una vegada alimentats i després de la foto de rigor amb els últims raigs de sol, ens vam adreçar cap al lloc d’inici.

preparats per adreçar-se al punt d'inici

A la plaça nova, just davant de la botiga de El Cau de la Bici, més de 180 bikers es van concentrar per realitzar la pedalada organitzada pel CC El Cau

foto de Jose Maria de CC El Cau

Aquestes trobades multitudinàries són idònies per retrobar-se amb tots aquells companys que per una raó o altra, no s’acaba coincidint altra dia de l’any.

Joan i Flor

A banda dels entrenaments que faig en solitari per la nit, aquesta és la 2a pedalada nocturna que realitzo, i en totes dues han estat presents dues persones molt importants a la meva vida:

- El meu fill Marc

Joan i Marc (nocturna de l'any 2009)

Joan i Marc (nocturna de l'any 2012)

- La meva parella Eva

Eva

Ella és una biker consumada i aquest any ha hagut de restar entre el públic perquè per una mala atenció mèdica en una caiguda de la bici on es va trencar la clavícula, li ha comportat 4 mesos sense poder bellugar el braç i amb previsió de que duri molt més.

Passarà temps per a que pugui tornar a rodar però ens queda el senderisme ;)

i abans del tret de sortida:

..Una mica d’història..

Sempre amenitzo les meves cròniques amb una mica d’història. En aquest cas se’m feia difícil però, vet aquí! Casualment aquest any es commemora els 100 anys d’arribada de la llum a Sta. Perpètua i el club El Cau va col.laborar incorporant-ne el logotip

A principis del segle XX va arribar l’electricitat a Barcelona i es va estendre ràpidament arreu. A Santa Perpètua de Mogoda va arribar l’any 1912.

Josep Buixó, un empresari de Centelles va guanyar l’adjudicació del subministrament al poble. Aquest la comprava prèviament a l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya SA, la segona de les grans hidràuliques implantades al país, que competia amb Barcelona Traction, coneguda com la Canadenca.

El centre del poble va ser el primer lloc en ser abastit. Amb només 16 kilowatts per a ús públic, aquelles bombetes que semblaven llànties era tota una revolució que als ulls d’aquells pobladors, semblaven amarats de llum.

Cada vegada i havia més empreses que demanaven afegir-se a la xarxa. En 17 anys més, ja hi havia més de 100 comptadors. L’electricitat va ser un pilar bàsic per la indústria moderna.

[Font històrica: El que sabem del segle XX. Història de Santa Perpètua. 1900-1979, vol. 1].

Sortida

Després de creuar el poble davant de les mirades atònites de molt veïns, el gruix de bicicletes va enfilar cap els camps de Can Taió.

creuant el poble

Equipats amb lots, fars, frontals i tot tipus d’artilugis (algun de casolà) es van endinsar dins la foscor.

pels camps de Can Taió

A l’entrada del parc de Collserola es va fer un reagrupament per evitar la dispersió del grup.

reagrupament a l'entrada del parc de Collserola

A partir d’aquest punt tot era pujada més intens. Soledat total, l’únic soroll que se sentia eren els mecanismes de les bicicletes, la respiració i les converses dels ciclistes. La foscor ennegrida per la naturalesa que ens arrecerava feia encara la ruta més emocionant.

pujant per Can Catà

La pedalada no és competitiva, la qual cosa permet rodar a un ritme força còmode. És millor així perquè no té cap sentit anar ràpid per la nit perquè l’únic que podem aconseguir és prendre mal o perdre’ns per la muntanya, i més amb un grup tan nombrós.

Després de pujar per Can Catà i arribats al forat del vent, sens va posar la mel als llavis. No havíem fet el cim però la vista ja era espectacular. Les llums dels ciclistes es confunien en les de la gran urbe metropolitana.

Forat del Vent

Pel camí ens vam trobar amb algun habitant del parc...

porc senglar

Un altre “animalillo” propi de la muntanya JCoswor, un gran amigo i maestro BeTeTero, creador del blog Coswor, BTT i més

Coswor i Joan X

Com és tradició, quan s’arriba a la font Groga, es fa reagrupament i se surt “a cuchillo” fins el Tibidabo. El darrer tram asfaltat i il.luminat és idoni per fer-ho.

'a cuchillo' des de la Font Groga

Arribada

A l’arribada, l’organització té preparat un tiberi amb tot tipus de begudes ;)

arribada

Enguany es va fer l’arribada a 200m. de l’entrada al parc d’atraccions. Els 7 bikers ens vam apropar fins el mirador però una boira sumia tota la ciutat en la foscor tot i creant un aspecte màgic al Temple Expiatori del Sagrat Cor que corona la cima.

arribada al Temple Expiatori del Sagrat Cor

Temple Expiatori del Sagrat Cor

Inicialment era una ermita aixecada pels salesians l’any 1886. La construcció del Temple, projectat per Enric Sagnier, es va iniciar l’any 1902 i es va acabar l’any 1961. És un edifici monumental d’estil neogòtic i coronat amb per una estàtua de bronze del Sagrat Cor.

Temple Expiatori del Sagrat Cor

Després de fer la foto d’arribada del grup van retornar al lloc del tiberi i, per un moment, em vaig quedar tot sol davant del Temple. Aquell moment no té preu. Era un moment de tranquilitat, de pau, de reflexió.

Joan X davant del Temple Exiatori del Sagrat Cor

Tornada

Després d’una bona estona de cohesió i de recuperar forces, es va iniciar la tornada cap a Santa Perpètua de Mogoda. Va haver-hi molta dispersió però era impossible perdre’s perquè la polseguera aixecada era tan gran que anava dibuixant el camí.

Malauradament em vaig quedar sense bateria al telèfon i no vaig poder capturar cap escena.

Com a comiat d’aquesta genial aventura en bona companyia i, testimoni del bon rotllo que vam portar a sobre, finalitzo la meva crònica amb un vídeo del tram final , passada la línea d’arribada J

Fa pocs dies he fet les meves primeres passes per la muntanya buscant la superació de forts desnivells i fent-ho de forma ràpida. Es podria dir que es tractava d’un híbrid entre el senderisme i el running amb molts canvis de ritme. És el pas previ per a fer una mica de trail running.

Ja que es tracta d’una fita important i eren les primeres passes, vaig pensar fer una ruta curta, intensa i per algun indret especial. Hi ha un poble petit, amb molt d’encís i que es troba en mig de la muntanya però, relativament a prop de la urbe amb poc més de 1000 habitants: Sta. Maria de Martorelles. Aquest seria el meu punt origen i l’objectiu era ascendir al turó de Castellruf, per gaudir del paisatge i dels vestigis del poblat ibèric que encara són visibles. Un total d’uns 8 km amb uns 500m +

...Sta. Maria de Martorelles...

Malgrat no poder afirmar-ho amb seguretat, els primers residents de Martoriliis o Marturies o Martorelles, varen tenir com a primera residència fa uns 2.300 anys el poblat ibèric, envoltat de potent muralla del Turó d’en Guillamí, situat a la Serra de Marina, a prop de la Font Sunyera i una mica més lluny del seu poblat germà Castellruf.

Els habitants de Martoriilis patint per les seves vides van participar a la Segona Guerra Púnica aliant-se amb les legions romanes que havien desembarcat a Ampúries per lluitar contra els Cartaginesos allà per l’any 218 aC i van marxar directes cap a l’Ebre a combatre’ls. Finalment aquesta aventura romana ens va costar cara, l’any 195 aC, forces manades per Caton van ocupar els pobles que no es volien sotmetre, entre ells el nostre que va ser cremat i destruït..

Sta. Maria de Martorelles

Text i imatge extret de la web de l’Ajuntament de Sta. Maria de Martorelles

església de Sta. Maria de Martorelles

L'església parroquial és d’estil romànic en trànsit cap al gòtic. Després de llegir la seva història no sorprèn el reixat de ferro. Va ser construïda com a Santuari l’any 877 i només passats 108 anys va ser destruïda pel moro Al-man-sür. Reconstruïda, va ser novament saquejada i destruïda pels francesos l’any 1776 i novament saquejada l’any 1936 per la turbamulta revolucionària.

...Comencem la ruta...

Aquest recorregut passa majoritàriament per senders i corriols. També es pot fer tot amb BTT tot i que tècnicament és molt dur i seria considerat de dificultat alta.

Només sortir del poble i passat el cementiri, s’agafa el camí ral. Aquest tram es molt diàfan i passa a través dels camps de conreu de la vinya.

camps de conreu de la vinya

Una vegada s’arriba a la casa de Can Bernades, s’agafa el sender immediat que hi ha a mà dreta, començant l’ascensió.

D’aquesta part del recorregut destaca la gran varietat de vegetació. Cada tram és un entorn totalment diferent.

Només hi ha una petita treva on els arbres i matolls cedeixen els seu espai i, on es pot gaudir d’una bona vista del turó de Sant Miquel

turó de Sant Miquel

D’entre les plantes s’aprecien diverses construccions que lluiten per mantenir-se fermes davant de la força de la vegetació que vol recuperar el seu espai.

Una vegada arribats a aquesta fita, són pocs els metres que em separen de la cima.

És la última pujada forta on es fa un petita grimpada fins a trobar els primers vestigis. En aquest cas una sitja enorme, d’uns dos (2) metres de profunditat, on els ibers preservaven els seus productes.

sitja

Pel que fa als antics pobladors, els Laietans, aquest és un dels molts poblaments que hi ha al llarg de la serralada Litoral. A la meva primera entrada d’aquest blog hi trobareu més informació: Ruta del Ibers

Es pot fer una ruta circular entre el matolls per anar trobant diferents fragments de l’assentament. Moltes de les pedres que hi ha pel terra són part d'aquell antic poblat.

caminant entre el poblat

Més endavant trobarem encara algun mur dret...

assentament iber de Castellruf

El lloc és molt arrecerat i només a la banda Sud hi ha un celobert on es pot gaudir del paisatge. Aquí em vaig prendre uns minuts per gaudir del magnífic moment. No cal explicar més...

Joan X al cim

Aquí les teories d’Einstein prenen realitat, com més fort puges i com més alt arribes, més petit es fa el cansament transformant-se en una gran satisfacció. És inversament proporcional.

gaudint de la fita aconseguida

Després dels meus minuts carregant piles, vaig baixar per pista per anar fins a la font de la Mercè.

corrent per la font de la Mercè

La tornada, tret de la pista que baixa a la font, és bastant regular fins a arribar a Can Girona.

Passat Can Girona, el tram següent és veritablement espectacular. L’erosió i els pas dels anys han forjat un canó rogenc i farcit de verd.

...compartint l'experiència amb el petit..

Les agulletes que vaig agafar van ser considerables, però aquesta experiència m’ha creat una forta adicció J Ja tinc molts projectes voltant pel cap... ;)

Però abans de tot, d’iniciar-me en nous reptes, volia gaudir novament de la bellesa d’aquest indret amb la companyia del meu petit Marc.

Com té 4 anyets, vam deixar l’ascensió a Castellruf per a més endavant. Tot i així vam anar caminat des de Sta. Maria de Martorelles fins a la font de la Mercè i tornar, fent uns 5 km. Si el primer dia va ser intens lluitant muntanya amunt per superar-me, aquest altra va ser genial, preciós, no té preu vaja. Ens ho vam passar d’allò més bé!!!

Marc

Es podria dir que vam fer una transició perquè primer de tot vam fer una horeta de piscina, jugant i nedant una mica i, després, molt ràpid, molt ràpid, vam preparar ells entrepans i les nostres motxilles i vam anar cap a la muntanya.

...ruta per a petits muntanyencs...

Aquesta ruta és una bona opció per als petits perquè és plena de coses que els hi crida moltíssim l’atenció. De fet, moltes vegades obviem que ells són plenament conscients de tot i per tant, plenament capaços d’adonar-se’n també que aquell indret és una joia.

La piscina ens va passar factura i vam fer aviat la primera aturada per menjar.

Una vegada amb la panxeta plena, vam continuar descobrint aquell indret: flors, plantes, bolets, glans... fins i tot vam trobar una petjada d’un senglar!

El tram més senzill pel que fa a la orografia i la vegetació va ser amenitzat amb uns quants bassals. Qui es pot resistir a llençar una pedra?

La vall es torna a tancar i la vegetació torna a ser la pròpia de llocs ombrívols i humits.

Arribem al nostre objectiu: la font de la Merçè! Aquí vam passar una estoneta jugant.

Poc després vam reseguir les nostres passes per a tornar per allà on havíem passat.

Joan X i Marc <3

Un vegada a Sta. Maria de Martorelles vam prendre plegats alguna coseta calenta.

prenent una beguda calenta a l'arribada

Bé, això és tot. Com a reflexió, podria dir que:

REFLEXIÓ: És ben curiós que, per allà on vaig passar corrents muntanya amunt, ensordit pel batecs del meu cor i sentint-me satisfet d’haver-me superat i obrint via a nous reptes. Després de viure unes emocions molt intenses, torno a passar a poc a poc, agafat de la mà del meu petit i amb la seva genial companyia queda diluït tot el que havia fet abans perquè si allò havia estat intens, això d'ara no té nom!

Un ha de racionalitzar el seu espai i tant important és compartir-lo amb els éssers estimats, com tenir-ne una mica per a un mateix, tot i així, tinc molt clar què triaria en cas d’haver d’escollir <3

amagats dins l'arbre

Ah! Un afegit de darrere hora: En Francesc Ayats, gran muntanyenc de la zona i mestre del blog Caminar després dels 50, m’ha comentat que aquest arbre on ens vam amagar és un lledoner gairebé mil.lenari i que antigament hi havia el costum quan es consagrava una església, es plantava un lledoner al límit de l’espai, conegut com la Sagrera. Moltes gràcies Francesc per aquesta aportació.

DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS

pujada a Castellruf des de Sta. Maria de Martorelles (8 km)

(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

pujada a Castellruf des de Sta. Maria de Martorelles (8 km)

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

ruta curta per a petits:

De Sta. Maria de Martorelles a la font de la Mercè (5 km)

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

gràcies per la vostra atenció!

...Una mica d’història...

Aquesta vegada no escriuré sobre la història del lloc, ni de les civilitzacions, sinó sobre la meva pròpia història, ja que aquesta ruta és un recorregut per una petita porció del massís del Garraf, la banda que toca a Vallirana, el meu poble natal, i per on jo vaig fer les meves primeres passes de ben petit.

Durant ben bé 20 anys ha estat el lloc per on he caminat, jugat, corregut, rodat amb aquelles bicis d’un sol pinyó,... tot plegat ple de bons records.

Sobre la ruta

Es pot fer tant a peu com amb BTT, tot i que jo he optat per la primera opció atès que volia assaborir bé cada racó. Si es fa en bici el recorregut es pot ampliar ja que les opcions són innumerables. No hi ha forts desnivells però hi ha trams molt pedregosos que incrementen la duresa. Són uns 18 km amb uns 750m. +.

Vallirana

El topònim Vallirana es pot remuntar al període romà. Deriva de l’antropònim Valerius més una terminació que indica pertinença. Possiblement el propietari d’una vil.la o fundus del Baix Imperi.

carrer Major (actual N-340)

Situat entre les muntanyes de l’Ordal i el Garraf d’origen calcari li donen un paisatge Càrstic. El poble ha crescut molt en els darrers anys com a zona residencial. Als afores, muntanya endins, podem trobar moltíssimes barraques, forns de calç, pous, coves i avencs.

Des de la creu de la Selva Negra es pot veure la muntanya que ha estat el meu bressol i on vaig viure d'ençà que vaig néixer:

creu de la Selva Negra

(actualment)

Breu reflexió...

Sento molt de nerviosisme pensant si seria capaç de recordar els camins. És sorprenent com després de 15 anys sense anar-hi, a cada passa que faig, afloren moltíssims records i imatges que donava per esborrats de la meva memòria.

mapa manuscrit de la ruta

És com un viatge al meu passat. De fet, la ruta m’ha servit de reflexió per adonar-me’n de tot el camí fet a la meva vida i que el temps transcorre molt ràpid, tant, que fins ara no m’havia aturat a pensar que ja porto molts anys al món...

A les fotos un es veu més envellit però com és gradual, t’hi vas acostumat i dones per fet que sempre has estat així. Però quan camines per allà on ho feies de petit i te n’adones que moltes de les persones que t’envoltaven ja no hi són, que ja no ets tan petit, que tard o d’hora et pot tocar el rebre, acabes sentint tristesa perquè te n’adones que som fràgils, volàtils.

Iniciem la ruta...

Només començar, es passa pel darrera de Can Rovira, un dels masos més antics del poble: al fogatge de 1533 ja hi figura un Antoni Rovira.

mas de Can Rovira

Tot Just després, es troba una de les moltes barraques de vinya que trobarem pel camí. Són construccions rurals de pedra seca que servien d’aixopluc, per guardar eines o bestiar, entre d’altres. En podem trobar per tot l’espai mediterrani d’Europa i altres àrees on hi hagi abundància de pedra.

barraca de Vinya a Can Rovira

Passades les casetes d’en Muntaner comença l’ascensió al pla d’Ardenya, un altiplà que es troba a uns 450 metres d’altitud. Part del camí passa al costat de la pedrera i cal anar amb molta cura.

Les pedreres L

Quan un porta tota la vida sentint les sirenes similars a les d’un atac aeri amb les posteriors detonacions que feien vibrar el vidres de les cases a molts quilòmetres, s’hi acaba acostumant i pensa “una explosió més de la pedrera”

semàfor a dalt de la pedrera per a descarregar els camions

Però quan un acaba tenint una mica d’ús de la raó i descobreix l’enorme excavació, nota com l’envaeix un sentiment de pena i ràbia en veure com estan destrossant la muntanya. Sempre recordaré el dia que vaig veure un mapa del municipi on sortia la zona extractiva.

Si pensava que el forat era gran, quan vaig veure tot el que tenien previst foradar, no vaig ser capaç d’entendre com es podia permetre allò. Sentia por pensant que tots aquells llocs on jugava i havia passat bons moments, desapareixerien L

Avui dia, part del massís està integrat parcialment al Parc Natural del Garraf i al Parc d’Olèrdola, però la degradació continua...

Continuem la ruta...

Al pla d’Ardenya em vaig trobar amb una curiosa construcció que no em va deixar de sorprendre quan vaig mirar pel forat del pany.

No ens podem deixar anar per les primeres impressions perquè el que pot semblar un aspecte precari i malmès, és un confortable cau J

Després d’admirar com la natura recupera el seu espai i recordar que aquí venia de petit cada hivern quan queien els primers flocs de neu, segueixo el camí que em porta cap al Mas de les Fonts, el PR-C 160

mas abandonat al pla d'Ardenya

Al Mas de les fonts veníem a sovint a collir l’aigua de la font. Pujàvem amb Seat 124 i mentre els pares emplenaven les garrafes, jugaven pels humits boscos. Cada hivern pujàvem també a collir molsa per fer els pessebres i grèvol per guarnir les cases.

Mas de les Fonts

Em va fer molta gràcia veure que a data d’avui, tot i haver aigua a les cases, encara hi ha gent que s’abasteix per a tota la setmana.

Quan estava aturat fent una foto al Puig Vicenç (469m) em vaig trobar amb un altre muntanyenc. Collons de Déu!!! Però si és en Micki!!! Antic company d’escola que feia la ruta a la inversa i a qui feia més de 15 anys que no veia!

Joan X i Miqui :)

Després de passar-nos els telèfons vaig continuar cap a la Penya del Moro. El nom no sé si li ve de moro dels que venen al país o de moro que me mato si caic. Les vistes de la Penya són magnífiques. De jovenets veníem aquí a veure les postes de sol i com s’encenien les llums de les grans ciutats de la part metropolitana sud. Quins moments...

Puig Vicenç (469m.)

panoràmica des de la Penya del Moro

Aquí vaig passar una estoneta assegut, en silenci, sense paraules...

Joan X a la Penya del Moro

El lloc és idoni per assaborir les cireres de pastor, fruït que dóna l’arboç. M’encanta menjar els fruïts dels boscos i veure aigua de les muntanyes. Em nodreixo de la mateixa terra que estic trepitjant.

Uns autoretrats per recordar el moment J L’ombra que s’esvaeix sense deixar rastre, és com el nostre pas per la vida. Al final de la crònica he penjat un video tret de la xarxa que per una banda et fa plorar, però per l’altre et dóna moltes forces per viure i gaudir. Mireu-lo perquè val la pena.

autoretrat

barraca de vinya a la Penya del Moro

Una vegada carregades les piles vaig continuar pel PR-C-162. Aquest camí passa per la part alta de Torrelles de Llobregat i porta cap al Puig Vicenç.

Torrelles de Llobregat

Poc abans de fer aquest cim, vaig agafar un camí pedregós que baixa cap a la Vall d’Arús. Tota la vessant de la muntanya està farcida de pi blanc de 2-3 metres d’altura, fruït de la lenta recuperació dels incendis.

baixada cap a la Vall d'Arús

3 pins supervivents de l'incendi

La ruta és circular però arribat a un antic forn de calç faig un petit desviament per anar a visitar un altre indret especial.

forn de calç

Ben aprop hi ha unes mines de guix que podien haver estat un polvorí durant la guerra civil.

foto extreta de http://www.espele.net/Mines/Bogunya/bogunya.html

Els lladrucs dels gossos ens indiquen el bon camí. És Can Bugunyà, un antic casal i actual residència-escola i club d’ensinistrament caní.

Quan arribo als monumentals plataners, agafo un petit corriol cap a l’ermita de Sant Silvestre.

Em va cridar l’atenció un talús ple de forats i teranyines. És com un macro-complex per a aquests bitxos.

Després de veure tanta vida arribo al que fou l’hort del meu pare, on abans de morir va passar els seus últims dies...

l'hort on el meu pare va passar els seus darrers dies...

Fins i tot, el fort i centenari roure que presidia l’entrada ha mort també. Unes fortes ventades el van fer caure. Qui ho diria quan ens enfilàvem de petits. I qui ho diria que tornaria a ser-hi allà després de tant de temps...

A escassos metres es troba l’ermita de Sant Silvestre. D’estil pre-romànic i documentada el 904, va ser donada pel bisbe de Barcelona a l’abat de Sant Cugat.

Sant Silvestre

Si en aquell moment estava trist, quan vaig veure la degradació que ha patit, vaig maleir els ossos dels qui l’han destrossada. Abans era així:

Sant Silvestre anys enrere

Era un lloc d’aplec, on es feien butifarrades populars o les famílies passaven el dia. Ara és un lloc totalment abandonat.

Després d’estar pensant una estona i de convèncer-me a mi mateix que el pas del temps és ineludible, vaig ratificar-me en el pensament que s’ha de viure al màxim, aprofitar qualsevol petit moment. No serveix ni el passat, ni el futur, només el present. Un carpe diem amb una mica de cordura i endavant que són dos dies!!!

Retorno cap al pou de glaç per a fer la darrera ascensió del Serral del Suro i baixar cap al lloc d’origen. A mig camí em trobo amb la darrera barraca de vinya.

barraca de vinya entre Can Bugunyà i el Mas de les Fonts

Una vegada dalt del serrat del Suro, baixo fins a retornar allà on havia començat.

Vallirana a l'arribada

Podria escriure milers de paraules per intentar reflectir la sensacions i records intensos revifats en aquesta ruta però, tot i posar-li molta força, mai es pot trametre amb fidelitat el que un pot arribar a sentir. Manquen paraules.

Us recomano que veieu el video que hi ha a continuació Ahora que he muerto.

Una abraçada.

Joan X

DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS

ruta pel massís del Garraf des de Vallirana

(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

ruta pel massís del Garraf des de Vallirana

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

desnivell acumulat: 733 m. IBP Index: 65 CB 18,3 km

Enllaços de rutes properes de la FEEC (Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya)

PR-C 160 13’650 km ruta de les fonts

PR-C 161 14’000 km ruta de la torrassa

PR-C 162 18’880 km ruta del sol blau

PR-C 163 11’660 km sender de Vallirana

gràcies per la vostra atenció!

Joan X a urgències :(

Ha anat d’un pèl i he quedat tan tocat que hauré de fer repòs, començar de nou poc a poc i desitjar que tot vagi bé. Aprofitaré aquest temps per publicar les cròniques enrederides, aquelles que no he pogut publicar fins ara per manca de temps.

Fa una setmana sabia que la pressió sanguínia existia però no tenia ni idea de quins eren els valors òptims. Únicament recordo els d'una prova d’esforç feta l’any 2010, em va donar 20/10 en el moment àlgid, de màxima potència i freqüència cardíaca i, que tot just després d’acabar la prova va baixar ràpidament a 13/9.

Aquest dilluns li he vist les orelles al llop. Feia molts dies que em trobava malament, que em notava el cos quelcom estrany, no sé... com si tingués un pressentiment que la cosa era seriosa, diferent a altres vegades.

Potser he trigat massa en anar al metge però pensava que se’m passaria. Darrerament tot eren contractures, mals de cap molt intensos, fatiga,... però jo dur, capgròs, lluitador però sense coneixement anava fent, més suau, però continuava fent esport. Fins i tot un dia amb un petit esforç em va fer tan de mal el cap que vaig caure cargolat de dolor.

Cansat d’aquest malestar vaig anar a l’hospital. Estava a 20/13 de pressió!!!!! i per més inri les analítiques no surten bé i l’electrocardiograma dóna una petita anomalia L i la maleïda pressió no baixa ni amb la medicació. He sentit por i incertesa. Quan em portaven a fer un TAC, per les finestres de l’hospital veia la serralada Litoral: Céllecs, St. Miquel,... i en aquell moment no sabia si ho tornaria a trepitjar. El pitjor moment va ser al passar a la nit, a l’hora de tancar els ulls per dormir, sol en una habitació pensava: I si no em desperto?

A l’endemà les proves van sortir millor i ara ja sóc a casa. Tot i prendre la medicació amb prou feines baixa de 15/10 i encara no saben perquè tot plegat. Començo de nou, a poc a poc, passejant com un avi amb il.lusió de que tot s’arregli però amb cert temor. Perquè la cosa és seriosa. El dia que vaig caure fulminat de dolor amb un petit esforç podia haver rebentat un vas sanguini del cervell.

Vull tornar a fer esport perquè sé que m’anirà bé, però alhora em fa por que se’m fonguin el fusibles. Ho faré molt gradual i aprofitaré aquest temps per gaudir d’allò que més m’estimo. La primera nit a casa vaig dormir amb el meu petit Marc, qui em feia molts petons i m’acaronava la cara tot preguntant-me si m’aniria al cel.

Fa poc més d’una any, un amic i company va morir a Granollers quan duia la seva filla de 3 anys en braços. Quan era tot just davant de l’escola li va donar un atac de cor fulminant, així, sense cap avís, sense cap precedent. Un home esportista, sa, que la seva vida raïa en un profund amor a la seva filla Berta i vet aquí, d’una esgarrapada tot se’n va.. si han fet una petita concessió amb mi, la vull aprofitar.

Una abraçada!

Amics, família, seguidors, companys,... moltes gràcies a tots i totes pel vostre suport i pel vostre interès. Sento no haver-vos contestat un a un com acostumo a fer i per això faig aquesta petita entrada.

Vull agrair-vos els vostres comentaris, correus, trucades, missatges que he rebut durant aquests dies perquè tot plegat et fa sentir com si fóssim tots d’una mateixa família.

Malauradament la cosa s’ha posat seriosa i m’han detectat una hipertròfia concèntrica en el ventríloc esquerre del cor i estic obligat a fer repòs absolut, si més no fins que em diguin què passa.

No nego que tinc por i que estic una mica trist per veure’m en aquesta situació però no deixa de ser una fantàstica oportunitat. Qui sap, si no hagués anat al metge o si hagués fet un sobreesforç potser ja no seria aquí.

És ben curiós que a la última crònica abans d’això, a una ruta pel massís del Garraf des de Vallirana (petit recorregut per una part de lameva vida) on feia una gran reflexió sobre la vida i la mort i adjuntava on vídeo molt dur on...... quasi sóc el protagonista del vídeo tot just després de publicar-la...

Aprofitaré aquest temps d’aturada per publicar totes aquelles cròniques que tenia pendent. D’aquesta manera mantindré el bloc viu i la meva ment seguirà voltant per les muntanyes i horitzons.

Bé, una forta abraçada a tots i per finalitzar us deixo dues fotos molt especials: moment de felicitat d’aquests dies difícils. La primera és del meu aniversari i la segona és el regal que em va fer em meu petit Marc, on hàbilment va posar l’edat de manera jeroglífica J

Marc i Joan X celebrant l'aniversari

el millor regal del món <3

Albert i Joan X

Aprofitant el meu “ descanso del guerrero” faré una crònica de la ruta prehistòrica que constarà de 2 parts. Una primera de caire tècnic i cultural i una segona molt especial on retré homenatge a una persona que bé s’ho mereix: Montserrat, qui viu en una part d’aquest recorregut, a Sant Bartomeu de Cabanyes i a qui vaig conèixer gràcies al meu apreciat Albert.

Abans d’endinsar-nos en la prehistòria...

Una cosa que em va cridar molt l’atenció és que per l’anomenada ruta prehistòrica II hi havia gran quantitat de fites on per una banda posava meridià verd nord i per l’altra meridià verd sud.

fita de la ruta prehistòrica II i el meridià verd

El meridià verd

Resulta que es tracta d’un recorregut que segueix el més a prop possible la línia que descriu l’anomenat meridià de París, que té l’inici a Dunkerque i la fi a la platja d’Ocatadel Masnou (Barcelona). Està senyalitzat i és apte tant per fer-ho tant a peu com en bicicleta.

meridià verd a Catalunya

Aquest meridià és la base del Sistema Mètric Decimal. A l’any 1718 es va fer una primera mesura entre Dunkerque i Barcelona que van ser completades allargant les triangulacions geodèsiques fins a les illes Balears. A l’any 1799 es va fixar el metre com a “la deumil·lionèsima part de l'arc meridià terrestre comprès entre el pol nord i l'equador". El terme metre prové de la terminació grega “metron” i significa mesura.

triangulació geodèsica del meridià de Paris

S’empra una fletxa verda per definir el recorregut i la ruta temàtica té la codificació de RT-6 i un dels seus trams és coincident amb l’anomenada ruta prehistòrica II.

Ruta prehistòrica de la Roca del Vallès (I i II)

El megalitisme (del grec “megas" -gran- i “lithos” –pedra-) es defineix com un fenomen constructiu funerari caracteritzat per tombes construïdes amb lloses de grans dimensions.

Primer es pensava que es tractava d’un únic fenomen, amb un punt d’origen situat al Pròxim Orient des d’on s’hauria anat estenent poc a poc però amb els avenços en la investigació s’ha demostrat que es tracta d’un fenomen multifocal que s’hauria produït entre el Vè i el IIIer mil·lenni aC.

En aquesta ruta trobem una gran concentració de megalits i si es fa les dues rutes (I i II) de forma circular es pot passar per tots ells.

Sobre el monuments megalítics

Que és un túmul, una cista o un dolmen??? Abans d’endinsar-nos en aquesta ruta prehistòrica cal diferenciar aquests termes

Túmul:És un munt de terra i pedres aixecat sobre una o diverses tombes a l’època de l’edat de pedra i de bronze.

Originalment consistia en una pila de pedres però la seva estructura fou modificada cobrint terra fins a formar veritables muntanyes artificials que es van convertir en cambres funeràries on reposava tant el guerrer mort, com les seves armes i les seves pertinences principals.

Cista:És un monument megalític funerari individual, de petites dimensions. Bàsicament està format per quatre pedres planes o lloses verticals formant un rectangle i amb una horitzontal a mode de tapa.

Els difunts es trobaven generalment en posició fetal i la majoria de les vegades estaven associades a altres formacions megalítiques com per exemple en el centre del túmuls, d’un cromlec (pedres o menhirs clavats a terra que adopten una forma circular o el.líptica cercant un terreny) o de coves sepulcrals.

dolmen Cova d'en Daina a Les Gavarres amb túmul i cromlec

Dolmen: El que diferencia un dolmen d’una cista és bàsicament el tamany. Generalment es considera dolmen quan la superfície supera el metre quadrat.

Per cert, hom es preguntarà com es construïen aquests monuments J Doncs en una de les meves aventures per Les Gavarres vaig trobar un rètol descriptiu que aclareix força els dubtes:

construcció d'un dolmen

Iniciem la ruta...

La ruta és la suma de les rutes prehistòrica I i II, formant així una ruta circular que passa per tot els llocs d’interès. Uns 19 km i 629 metres de desnivell +, apta per fer-la a peu i en bicicleta amb el punt d’inici a la Roca del Vallès.

esquema de ruta prehistòrica I i II

Per aprofitar el recorreguts es pot veure tres edificis singulars propis d’aquesta població: la casa de la Vila, l’església de Sant Sadurní i el castell.

escut de La Roca del Vallès

L’Església de Sant Sadurní consagrada a l’any 932, de façana gòtica tardana (segle XVI) amb una sola nau, absis poligonal i dues capelles laterals per banda.

església de Sant Sadurní

La foto del castell és de fotocommunity i està feta per Miguel Soligó.

Una vegada sortim del poble i després d’un petit tram asfaltat ens endinsem a la muntanya i comencem a ascendir per l’anomenada ruta prehistòrica II.

atenció ciclistes

Al pocs metres hi ha el Mas de Can Planes on no em vaig poder abstenir de entrar-hi tot i la prohibició J

mas de Can Planes

Comencem la ruta megalítica...

Una vegada endinsats a la Serralada comencem a trobar els primers vestigis.

Dolmen de Can Planes

Cista rectangular formada per cinc lloses. La cambra de 1,5 x 1,06 metres, s’obre cap al sud-est i no s’hi distingeix cap túmul.

dolmen de Can Planes

Pedra de l’Escorpí

Es tracta d’una petita cavitat natural entre boles de granit que podria haver estat utilitzada amb finalitats sepulcrals durant la prehistòria recent (neolític final o primera de les edats dels metalls).

pedra de l'escorpí

Pedra Foradada (No confondre amb la roca Foradada)

Bloc de granit que ha estat buidat artificialment. Es desconeix l’existència de restes arqueològiques o d’estructures relacionades amb aquest jaciment. Podria tractar-se d’una cambra sepulcral.

pedra foradada

pedra foradada des de dins :)

Font de la Mansa

A mitja ascensió hi ha un trencant que ens porta a la font de la Mansa.

font de la Mansa

Una vegada arribem al GR-92 l’agafem cap a la dreta, passant per la part alta d’una pedrera L

avís del perill de la pedrera

Ens trobem amb l’ermita deSant Cebrià de Cabanyes. Pel que fa aquest indret faré una crònica a part per retre homenatge a una velleta carismàtica i entranyable que hi viu allà, laSra. Montserrat.

St. Bartomeu de Cabanyes

Poc abans d’arribar al cim de Céllecs hi ha l'opció de continuar la ruta prehistòrica o bé arribar-s’hi fins el cim del turó de Céllecs (535m.) i remenar entre els matolls per trobar el vestigis amagats del poblat Iber.

turó de Céllecs (535m.)

De baixada per l’anomenada ruta prehistòrica I ens trobem amb molts més monuments megalítics.

Dolmen de Céllecs o Cabana del Moro

El passadís original devia de fer uns 2m de llarg i el túmul podia arribar als 8m de diàmetre.

dolmen de Célles o Cabana del Moro

D'aquesta construcció se'n podria destacar dos aspectes, un és el seu emplaçament, dominant plenament la Depressió Prelitoral fet que indica que podria ser vist des de molts llocs, i l'altre és l'eix d'orientació de la cambra amb l'entrada al sud-oest, fet poc usual.

El topònim de Cabana del Moro és un nom comú que s'utilitzava, sobretot a partir de l'Edat Moderna, per indicar que es tracta d'una construcció antiga en el temps, de la qual se n'havia perdut el coneixement...

Pedra Plat del Molí

Es desconeix la cronologia i funció original. Es relacionen amb el món megalític per aparèixer en zones on la seva presència hi és destacada.

pedra Plat del Molí

Pedra de les Creus

És un bloc de granit gravat a la part superior amb nombroses creus i altres signes de difícil interpretació, alguns dels quals podrien datar-se a l’època prehistòrica. Els petroglifs, que estan gravats profundament a la roca, es conserven en un bon estat.

pedra de les Creus

A falta de dades precises podria indicar la seva possible funció com a santuari i lloc de rituals atès que es troba en un lloc de gran concentració megalítica.

Pedra de les Orenetes

Es tracta d’un gran bloc de granit d’11m de llargada per 7m d’amplada i 4m d’alt, de formes curioses, modelades per l’erosió natural. Una de les cares (orientada a l’est) presenta alvèols i petites cavitats a l’interior de les quals es conserven diversos representacions pictogràfiques, comptabilitzant-se un total de 32 figures. En la més gran d’aquestes cavitats hi destaca el motiu central d’aquest conjunt format per la presència de dues figures estilitzades, de mida petita que corresponen a dues dones amb vestit llarg fins sota genoll i un pentinat singular per la forma apuntada o triangular que presenta.

pedra de les Orenetes

Inclòs en el catàleg dels jaciments d’art llevantí de l’arc mediterrani i declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO dins del conjunt “Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica”.

Roca Foradada

És un bloc granític de forma esfèrica, buidat el seu interior formant una cavitat artificial que mesura uns 2,40m de llargada per 1,60m d’amplada i 1,30m d’alçada. Pels voltants es van trobar restes de ceràmica grollera i alguns fragments d’època ibèrica, cronològicament molt posterior al monument.

roca foradada

Dolmen de Can Gol II

Del període calcolític (2200-1800 aC). Cista que només conserva tres pedres granítiques i que li manca la coberta.

dolmen de Can Gol II

Dolmen de Can Gol I

És el més gran i complex del conjunt de la Ruta Prehistòrica (es troba dins d’una finca particular). Està format per diverses lloses de granit que conformen un llarg corredor de 8m per 1,35m d’amplada amb l’entrada orientada al sud. A l’exterior es conserva part del túmul, de planta circular i 14 metres de diàmetre.

dolmen de Can Gol I

A les excavacions s’hi van trobar puntes de sageta d’aletes, un fragment de ganivet de sílex, fragments de ceràmica.

Tornada

Sortim de la densa vegetació i tornem cap el punt d’inici. Des d'un petit tram per urbanització aem cap als camins paral.lels al riu mogent amb unes vistes diàfanes.

camps del riu Mogent

DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS

ruta prehistòrica I i II de La Roca del Vallès

(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

ruta prehistòrica I i II de La Roca del Vallès
(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

desnivell acumulat: 629 m. IBP Index: 57 AB 19,0 km

gràcies per la vostra atenció!

Montse de St. Bartomeu de Cabanyes

Seguint amb el meu “descans del guerrero” aprofito per fer la 2a part de la crònica sobre la ruta prehistòrica de La Roca del Vallès però aquesta vegada allunyat de tecnicismes i fent un homenatge a una persona molt especial que hi viu a Sant Bartomeu de Cabanyes: Montse.

Montserrat, Montse per a nosaltres va néixer el 22 de novembre de 1925. Té 87 anys acabats de fer i està fantàstica. Viu tota sola a Sant Bartomeu de Cabanyes. És tota una lliçó de fortalesa, autosuficiència i llibertat. Sense llum ni aigua corrent, això sí, un petit transistor que la manté totalment informada. Està al cas de tot i tal i com estan les coses no m’estranya que no vulgui baixar de les muntanyes... Amb l’ajut d’un grup electrogen i amb les cubes d’aigua que li puja el seu fill fa fent tota sola.

Fa uns quants anys que es va quedar vídua del seu marit Salvador però aquest indret és la seva llar, la seva vida on hi viu tota feliç. Fa gairebé 100 anys que els pares d’en Salvador s’hi van afincar allà: just el 24 d’agost de 1925, el dia de Sant Bartomeu.

St. Bartomeu de Cabanyes

He passat moltíssimes vegades per davant de Sant Bartomeu de Cabanyes, fins i tot m’he aturat moltes altres per a contemplar-la però mai hagués pensat que allà hi viu una persona tant especial i admirable, i que té tant per explicar... Ha estat gràcies al meu amic Albert que l’he coneguda. L’hora i mitja que vam estar parlant amb ella em va produir una sensació de benestar total.

Albert i Montse

Aquell dia vam pujar pel meridià verd o ruta prehistòrica II però el meu cos començava a mostrar els primers símptomes de que alguna cosa no funcionava bé. Ara fa 3 mesos d’això i vull aprofitar el meu descans forçat, “descanso del guerrero” per a retre homenatge a aquesta dona, que reitero, l’admiro.

Montse i Joan X

A més a més, té cert semblant, tant físic com per la forma d’ésser amb la meva padrineta, la Sra. Pilar, una de les persones que més he estimat a la meva vida. Parlar amb ella em fa reviure emocions molt especials.

Sra. Pilar

D’altra banda vull donar difusió d’aquest indret i de la seva història perquè sé que això la fa feliç. Si voleu visitar l’ermita només li heu de demanar a ella. Per a la Montse és motiu de satisfacció i parlar amb ella és un privilegi. Té una lucidesa abismal i poder escoltar la història d’un testimoni que la viscut en 1r pla NO TÉ PREU.

Així doncs, la Montse ens va obrir les portes de l’ermita. Una visita guiada de luxe.

Montse obrint les portes de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes

Tècnicament podríem dir que San Bartomeu de Cabanyes pertany a Òrrius i es tracta d’una ermita romànica d’una nau i amb absis semicircular d’una sola obertura i campanar d’espadanya però les explicacions de la Montse li van donar vida a aquestes pedres ja quasi milenàries.

Ens va explicar que el color descolorit de les pedres era fruit de la calç que hi van posar l’any 1900 per combatre l’epidèmia de còlera.

L’ermita com tots els lloc de culte cristians està orientada amb l’altar cap a l’est, cap a la banda d’Orient, cap a la llum. Ego sum lux mundi.

Senzilla i confortable, impregnada d’olor a romaní i cera dóna una sensació de pau que dista molt dels temps de guerra, on es refugiaven amb la creença que no els hi passaria res.

Ens anava explicant les històries...

Pel que fa a l’ermita ens va explicar coses que mai trobarem als llibres. Un dia el seu marit Salvador amb 10 anys d’edat es trobava allà amb l’única companyia de les seves quatre germanes. La més petita feia 2 anys i els pares no hi eren perquè havien anat fins al Montseny a peu per assistir a un enterrament. En ple mes de juliol dels anys 30 i les revoltes socials a l’ordre del dia, es van presentar uns quants milicians a cremar l’ermita.

Ell, encoratjat i sense armes s’hi va plantar al davant tot dient que l’havien deixat al càrrec de tot i que no la podien cremar. Aquella valentia els va desconcertar. Finalment van decidir buidar l’ermita i cremar-ho tot al torrent del darrere. Gràcies a un petit Salvador de 10 anyets es va evitar la crema d’aquest monument milenari.

Durant els anys 30 soldats i milicians recorrien Catalunya

És una de les moltes històries que et fan viatjar a una altra època. També ens va explicar que per aquell coll van passar milers de soldats i que per controlar la zona del Vallès ocupaven els masos establint així punts logístics. Aquesta història va donar llum a una cosa que m’havia cridat molt l’atenció en diverses ocasions. Sense anar més lluny, al mas de Can Planes que es troba a l’inici de la nostra ruta. Vegeu el rètol:

Mas de Can Planes

rètol CUARTEL

Com a totes les guerres es produïen situacions totalment injustes. Una de les germanes del seu marit Salvador va morir a Barcelona. Tan sols tenia 20 anys i un avió la va metrallar. Els avions després de llançar les bombes sobre la ciutat feien vols rasants per disparar contra la població.

Bombardeig a Barcelona 1937

El lloc sembla solitari però abans era ple de vida. Les muntanyes n’estaven farcides de carboners i llenyataires, i a Sant Bartomeu hi pujava la gent dels pobles veïns per passar el dia. Montse i el seu marit van condicionar la zona preparant unes taules i unes barbacoes de pedra per als visitants. Una de les atraccions del lloc eren les cabretes de la Montse. Va començar amb una i va acabar tenint-hi 20. Unes esbrossadores naturals com diu ella, perquè se li menjaven tot el jardí.

Un d'aquests xiprers té el nom del seu marit i té la seva història :) És un símbol de constància i tenacitat. Montse va fer mans i mànigues per a que el xiprer creixés en contra de tot pronòstic. Fins i tot les cabretes li posaven difícil encruspint-se els baixos:

El cotxe de la Montse. No us quedeu amb la idea d'una velleta a la muntanya. Montse es va treure el permís de conduir i ha corregut per tot arreu.

Com veieu són moltes les històries i n’hi ha per escriure un llibre. Són difícils de transcriure perquè el que les fa especials és sentir-les per la pròpia Montse. M’hagués agradat pujar el dia del seu aniversari però la meva salut m’ho va impedir. Potser arribarà el dia que pugui tornar a pujar a peu o en bicicleta però de moment, vaig aprofitar per arribar-m’hi en cotxe amb el petit per felicitar-li el Nadal i gaudir una estona de la seca companyia. M’agrada escoltar els seus savis consells i tant de bo arribi a tenir la seva fortalesa. Com diu ella: a mi ja no em doblega ningú J

Joan X, Marc i Montse el dia de Nadal a Sant Bartomeu de Cabanyes

Marc i Tió de la Montse mirant-se :)

REFLEXIÓ:

Quantes vegades passem per un lloc i som incapaços de reconèixe’l si el fem en sentit invers?

Aquesta necessitat de desplaçar-nos en un estat de semi-comsciència ve aparellada d’una visió túnel i unidireccional que no es permet apreciar i gaudir l’entorn. És el ritme frenètic que marca les nostres vides en el dia a dia: feina, nens, obligacions, oci,... i que extrapolem a l’hora de gaudir de les nostres activitats. Anem tan encaparrats en avançar més i més, més ràpid i amb més força que perdem el contacte amb l’entorn.

Per tant, cal prendre consciència del nostre pas i buscar en allò que ens envolta, perquè de vegades, podem trobar quelcom que ens aporti, enriqueixi i sorprengui més que tot allò que hem fet en el seu conjunt.

US DESITJO BON ANY 2013!!!

V4RF8493KN4U

Una ruta por la Serralada de Marina, santuario de bikers, senderistas y todo tipo de moradores. Una ruta dedicada a uno de estos bikers, Juan Maiden, quien se adentra a la Serralada Litoral a través de esta Sierra a cualquier hora del día y quien nos deleita con sus vivencias en su blog: BTT Montaña entre el Berguedà y la Serralada

Dedicatoria:

Nuestra razón de ser en el blog: compartir nuestras vivencias, tanto de manera técnica como más personal. Nos enriquecemos mútuamente, los uno a los otros, aprendemos, compartimos, y conocemos y nos damos a conocer. En este mundo bloguero se forjan vínculos con personas que a veces, sin llegar a conocerse in situ, se sabe más el uno del otro que la propia familia y se muestran facetas a veces desconocidas incluso por las personas del propio entorno.

Juan Maiden

Una de las muchas personas que he ido conociendo en este mundo bloguero es Juan Maiden, un biker de Sant Adrià del Besós donde recoge sus vivencias en su blog BTT Montaña entre el Berguedà y la Serralada.

No conoce adversidad climatológica ni horaria. Capaz de salir con la bici conciliando la vida familiar y laboral sin desatender ninguna de ellas. Acostumbra a acumular kilómetros y desniveles vertiginosos y cualquier día se nos va a hacer la Pedals de Foc des de su casa jajajaja

Juan Maiden (nocturna)

Puedo afirmar con rotundidad que es un autentico luchador y ante todo buena persona poniendo la mono en el fuego, con la certeza de que si me equivocara lo acompañaría también en el infierno. Esta ruta circunscribe la Serra Marina que es la zona por donde el se adentra en la Serralada, su media naranja betetera, ya que la otra la tiene el el Berguedà. Por todo lo dicho, le dedico esta crónica. Va por ti maestro! J

Parc Natural de la Serralada de Marina

Es un zona protegida des de el año 1997 donde se incluye parte de los municipios de tiana, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac i Sant Fost de Campsentelles.

Sobre la ruta

La ruta en su totalidad es dura por los tramos que contienen un fuerte desnivel (+20%) y por alguna de sus trialeras que son rápidas y técnicas.

Dada la extensión del Parc Natural y su diversidad es difícil resaltar todos sus elementos pero he intentado recoger en ella algunos de los más destacados. Son un total de 38 km con un desnivel acumulado de 1200m. +

Iniciamos la ruta...

Me adentro en la Serralada de Marina des de la BV-5001 por un sendero que esta justo al lado de una pista, justo enfrente de los desguaces Stop.

Después de pasar por unos viñedos, se llega a la ermita románica de Sant Cebrià de Cavanyes.

Sant Cebrià de Cabanyes

Poco después empieza la penitencia. Se hacen unos 300 metros de desnivel + en poco menos de 2 km. La pista es ancha pero hay que sortear piedras y los regueros propios de la erosión. Aquí los jadeos resuenan por todos lados J

Una vez arriba se llega a una sendero muy abrupto, donde la maleza dificulta el transito. Justo en lo más alto se llega al poblado ibérico de Les Maleses (466m)

vistas desde el poblado ibérico de Les Maleses

Aquí no detallo mucho porque ya hice una entrada al respecto: ruta dels ibers

Después de disfrutar de unas vistas magníficas des de lo alto del poblado desciendo hasta la Conreria por pistas y senderos muy ciclables.

La Conreria

Es un conjunto de edificios y terrenos con origen en el siglo XII. Este conjunto que incluye la Cartoixa de Montalegre también es conocido como el Seminari por su actividad como tal hasta el 1998.

Ha sido sanatorio, granja de la cartoixa, hostelería, seminario y actualmente es una casa de colonias.

Cementerio del cólera

En el año 1870 se declaró una epidemia en el barrio marinero de la Bareloneta que se escampó por toda la ciudad. La situación era tan insostenible que se ordenó el desalojo forzoso de todo el barrio.

En las antiguas dependencias religiosas de la Conreria se estableció una colonia sanitaria que alojó a 1693 persones. El cementerio del cólera era una fosa común donde se depositaban los restos de los finados.

Que es un monasterio cartoixà?

La arquitectura de una cartoixa es generalmente austera, sobria y funcional donde solo destacan las edificaciones destinadas al culto. Acostumbran a tener un claustro alrededor del cual se distribuyen las celdas (pequeñas casas con un jardín). Esta zona se llama eremítica y la celda son aposentos acogedores que propician la soledad y el silencio. La vida en común es desarrolla en la llamada zona cenobítica o comunitaria y está formada por la iglesia, la sala del capítulo, el refectorio y las capillas, todo alrededor de un pequeño claustro. Las otras zonas son las destinadas a servicios (almacenes, talleres, granja,…) y a la obediencia (cocina, lavadero, sastrería,…)

extraido de la web del monasterio

Cartoixa de Montalegre

Este monasterio de la Orden de la Cartoixa o de Sant Bru es la única cartoixa en Catalunya que todavía conserva una comunidad de monjes. El edificio es del año 1247 y de un estilo gótico sencillo. Fue adquirido por la Orden el año 1415. Desde entonces y a lo largo de su historia ha sufrido muchos saqueos durante las guerras, provocando la huida de los monjes en más de una ocasión, incuso algunos de ellos han sido asesinados. Ha llegado a tener diferentes usos, llegando a ser un hospital o un cuartel militar pero actualmente continua en manos de los cartoixans. Se encuentra en el término municipal de Tiana.

Cartoixa de Montalegre

uno de los dos claustros

Dado que el acceso es muy restringido prosigo mi camino hasta llegar al hospital de Can Ruti. Una vez allí tomo otro sendero que me lleva a un tramo asfaltado. Seguramente habrá alguna alternativa por tierra pero en este caso prosigo por la carretera para ver la Torre Codina.

Torre Codina

Es una casa fortificada documentada desde el año 1540 que se encuentra en el término municipal de Badalona.

Torre Codina

En esta foto se puede apreciar los matacanes, unas cajas de obra sólidas, cubiertas y voladas que sobresalen para facilitar la defensa.

detalle de matacanes

Continúo el recorrido y a la altura del parque de bomberos me vuelvo a adentrar en el Parc Natural de Serra Marina. Esta vez por Montigalà

Ca l’Alemany

Esta masia se encuentra bajo el turó de Montigalà. Está en un estado de abandono y ruina total. Las gentes que trabajaban la tierra de alrededor y que vivían allí, un día desaparecieron sin más y al poco, un tumulto enloquecido entró de forma violenta y vandálica destrozando todo. La precariedad ha ido en aumento con el tiempo y apenas queda testigo alguno erigido.

Ca l'Alemany

Excavaciones realizadas en el año 1975 han dado con una antigua villa romana que partencia a la época del Alto Imperio.

Fotos de archivo que muestran la masia en su época de esplendor:

Pasado Ca l’Alemany tomo una senda que pasa bajo un acueducto y que no dista mucho de Sant Jeroni de la Murtra.

aqüeducte

Sant Jeroni de la Murtra

El monasterio fue fundado el año 1416 aprovechando una masia preexistente llamada la Murtra. El conjunto del gótico tardío se estructura entorno del un claustro bastante bien conservado junto a una iglesia que se haya derruida en buena parte.

Sant Jeroni de la Murtra

En su época de mayor esplendor, los reyes católicos recibieron aquí a Cristóbal Colón después de su primer viaje a América. Fernando el Católico se hallaba descansando de sus heridas provocadas por el regicida Joan de Canyamars.

claustre de Sant Jeroni de la Murtra

El monasterio se haya exclaustrado pero en la actualidad presenta una importante actividad secular.

Después de contemplar el exterior ya que no era horario de visita, continué la ruta subiendo hacia Sant Climent. Fue en esa subida donde capté la instantánea que presenta esta crónica, tras mil pericias poniendo el móvil en modo video para luego poder extraer un fotograma ;)

Joan BTT aventua i més

En Sant Climent tomé un reposo. Esta ermita fue erigida el año 1673 como oratorio para los monjes de sant Jeroni de la Murtra y se encuentra en la llamada Serrat de les ermites.

El siguiente punto de partida es el poblado ibérico de Puig Castellar (300m.). También se haya reseñado en la crónicaruta dels ibers

poblat ibèric de Puig Castellar (300m.)

vistas desde el poblado ibèrico

Tras contemplar unas bellas vistas, descendí por una trialera divertidísima, rápida y larga hasta casi llegar a la altura del rio Besós, para luego volver a subir hasta la antena.

vistas desde la antena

Esta ruta fue un tanto especial por varios motivos. Por un lado fue una superación personal realizar en solitario un recorrido que desconocía en buena parte y con tanto desnivel, descubriendo lugares totalmente desconocidos para mí. Por otro lado, el hecho de acabar rodando en plena oscuridad sin estar preparado le dio un punto de aventura, quizás también de temeridad, pero tenía en mente acabar la ruta que me propuse y así lo hice. El atardecer me propició unas vistas espectaculares, momentos en los que me paré a disfrutar sin ninguna prisa.

Sant Pere de Reixac desde la font dels caçadors al anochecer

REFLEXIÓN: Ahora estas fotos me sirven para recordar esos momentos vividos y acrecentan mucho las ganas de recuperarme pronto para poder volver a disfrutar de una de las cosas que más me gusta, las mismas que dan nombre a mi máxima: A cada paso hecho, se abren nuevos horizontes para explorar.

Llegar a esos horizontes es mi recompensa después de sacrificio, lucha y incluso a veces riesgo. Siempre con la idea firme de llegar, con voluntad y constancia. Esa sed es la que alimenta mis ganas de volver.

Joan BTT aventura i més

Otro enorme premio del día fue llegar a casa y ver que mi peque me estaba esperando para compartir sus “chuches” conmigo.

DATOS TECNICOS I DE INTERES

Distancia: 38 km
Desnivel acumulado +: 1200m

TRACK PARA DESCARGAR: ruta per la Serralada de Marina

perfil de ruta per la Serralada de Marina

Mapa del Parc Natural de la Serralada de Marina en formato .pdf

Direcciones de interés:

Cartoixa de Montalegre

Sant Jeroni de la Murtra

horaris de visita de St. Jeroride la Murtra

o ½ hora abans de la misa que s’inicia a les 13:30 (diumenge)

Gracias po vuestra atencion!

Otra ruta, poco antes de mi parada forzosa. Un recorrido a pie por la terra dels remences, antiguo refugio de bandoleros y escenario de fuertes revueltas sociales contra el duro sistema feudal. Todo ello por las montañas del Collsacabra.

Sobre la ruta

Esta es una ruta de senderismo que difícilmente se podría catalogar como apta para hacerla en BTT/MTB por la dificultad de algunos tramos. Aun así seguro que hay muchos bikers con pericia capaces totalmente.

La ruta recorre la terra de remences, lugar por donde transcurre también unaprueba cicloturistaconsagrada como una de las de más éxito en el estado español, pero esta vez adentrándose en las montañas del Collsacabra, desde la parte sur del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG).

Els remences

En la Catalunya feudal se conocía como remences o pagesos de remença a los payeses sometidos a la servidumbre de gleva: No podían abandonar la masia y las tierras porque eran parte de ella y debían trabajarla toda la vida, recibiendo además, un trato vejatorio y abusivo llamado “mals usos” (malos usos)

Para eximirse de tal carga debían redimirse ante su señor y tanto el payés, como su mujer e hijos, debían de pagar un precio para salir de esa esclavitud.

Inicio de la ruta en Sant Feliu de Pallerols

La ruta la inicié desde una pequeña población dedicada a la ganadería, a la avicultura y a la agricultura de secano.

El punto de partida es la antigua estación de tren del carrilet, actualmente convertida en una vía verde que va desde Olot a Girona. Esta vía verde enlaza en sus dos extremos con otras dos vías verdes: Ripoll-Olot (ruta del ferro) y Girona-Sant Feliu de Guíxols (antiguo tramo del carrilet)

Sant Feliu de Pallerols

Después de unos pocos metros llego a un cruce que indica el volcán de Sant Marc. Me hizo gracia la idea de visitarlo porque tenia el nombre de mi hijo pero en ese momento iba con la idea firme de ascender rápido y quedó pendiente para otra vez.

Después supe que solo se encontraba a 700m L

oratorio en el volcán de Sant Marc

Proseguí mi ascensión por un sendero que cada vez se adentraba más en el bosque. Un sin parar de subir con fuerte desnivel que en poco rato permite disfrutar de unas bonitas vistas.

Caminos y senderos llenos de historia recorridos en antaño por los remences, desplazándose por ellos para reclutar a los demás payeses sometidos para rebelarse contra la tiranía feudal.

Desde lo alto, una vez pasado el coll de Condreu (1010m) se tiene una formidable perspectiva de la Vall d’Hostóles, donde se divisa a lo lejos las ruinas del castillo de Hostoles

vistas de la Vall d'Hostoles

El castillo de Hostoles

Este castillo fue el centro principal y inductor de una de les primeras revueltas sociales organizadas por los payeses en la montaña. Tomado por Francesc de Verntallat fue convertido en su cuartel general.

Las revueltas remences (1462-1486) fueron los enfrentamientos entre la numerosa payesía y el inflexible y duro estamento feudal. Fue el rey Fernando el Católico quien puso fin a los malos usos y a la remença (redención) con la conocida Sentencia Arbitral firmada en Guadalupe el 21 de abril de 1486.

Más tarde, el castillo fue abandonado quedando a manos de las inclemencias meteorológicas y de los expoliadores. Refugio de bandoleros y fuente de piedras para las masias cercanas.

Continuamos la ruta

Una de las cosas más sorprendentes de esta ruta es, a parte de la belleza de la vegetación, su gran variedad y riqueza de flora. Los cambios de vegetación son constantes, tan pronto estaba caminando por un tupido bosque, como me adentraba en una zona de matorrales y arbustos…

Encontrándome arboledas de todo tipo...

Para luego aparecer caminando por prados...

Tan pronto el camino era diáfano, como que se volvía tenebroso...

Y que decir de los bosques de hayas... tienen su encanto en cualquier época del año, pero es a la caída del otoño cuando toma su más diverso colorido, formado alfombras y arboledas cromáticas, separadas por largos y rectos troncos que emergen del húmedo suelo.

Estos bosques están plagados de leyendas donde aparecen todo tipo de personajes y sucesos fantásticos. Los bosques, aunque faltos de duendes, hadas y brujas si que son un escenario ideal para ello.

En lo más alto de la ruta, justo en medio de uno de los bosques de hayas, un indicador me llamó la atención. Me desvié de la ruta para encontrar “les roques encantades”

Las Rocas Encantadas

Estas rocas tienes entre 33 y 65 millones de años y se originaron en el mar. Excepcionalmente se pueden encontrar dientes de tiburón y otros peces. Las corrientes populares hayan la respuesta a su extraña forma y ubicación en explicaciones mitológicas, donde se atribuye al diablo y a las corrientes divinas su creación y ubicación.

A parte de las leyendas, si que es cierto que produce una sensación especial caminar por entre estas colosales piedras que aparecen justo en medio de un tupido bosque de hayas, sobre un terreno liso y sin nada por encima que presuponga un derrumbamiento, y a más de 1000 m. de altitud y de 50 km de la costa.

Después de recorrer de forma quirúrgica estas piedras regresé al desvío para proseguir el camino que pronto se volvería descendente, para luego dar con el Santuari de la Salut.

Santuari de la Salut

En lo alto de la montaña, a 1028m de altitud se haya el Santuari de la Salut.

Su nombre se estableció así por una fuente cercana a la que se atribuyen propiedades milagrosas. Un campesino colocó una imagen en una cueva para pedir protección y en el siglo XVIII se agrandó el primitivo edificio.

Hoy no hay reflexión, hay crítica: Partiendo de un respeto profundo a aquellas personas que predican su fe, cuando entré en el santuario ataviado con mis ropas deportivas que de ninguna manera pueden considerarse ofensivas ni indecentes, desperté las críticas y el chismorreo acompañado de miradas de desaprobación de algunas feligresas. Hipocresía. Predicando una fe que se basa en el amor y la caridad y teniendo un comportamiento totalmente contrario, culpando al resto de los males. Como decía mi abuelo: con la Biblia en la mano y con el mazo en la otra dando… Mi crítica se dirige al comportamiento de ese tipo de personas hipócritas, no a su fe ni creencia, la cual respeto totalmente.

Desde el Santuari se puede disfrutar de unas formidables vistas a la Vall d’en Bas y a la Vall d’Hostoles que abarcan hasta el golfo de Roses.

Después de tomar las últimas instantáneas del día, continué el descenso por senderos con algún tramo abrupto y resbaladizo, para regresar al que fue mi punto de inicio: la antigua estación de Sant Feliu de Pallerols.

A banda de la satisfacción por todo la ruta realizada me di cuenta que la había realizado en poco mas de 2 horas descontando paradas. ¿Quién me diría que al poco estaría ingresado?...

DATOS TECNICOS Y DE INTERES

Distancia: 11,1 km

Desnivel: 750m +

IBP index: 82

Track para descargar: ruta por la Terra dels Remences (wikiloc)

perfil de la ruta:

enlaces de interés:

Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols

Parc Natural de la Zona Volcànica de la GArrotxa (PNZVG)

Zona Volcànica de la Garrotxa (Generalitat de Catalunya)

Terra de Remences: Castell d'Hostoles (Geocaching)

gracias por vuestra atención

Estas navidades, para mantener vivo mi espíritu de aventurero sin realizar grandes esfuerzos y junto a mi alma gemela de 4 añitos Marc y mi hermano David, me adentré en una cueva donde no había estado nunca. Un lugar que tampoco estaba falto de historia…

Realizar una aventura no siempre es sinónimo de grandes recorridos ni de salvar grandes desniveles. En un reducido y desconocido espacio como son las cavernas, cuevas y simas podemos conseguir un buen “subidón” de adrenalina J

Hace pocos días recibí mi nueva luz XML-T6 de casi 1.000 lumens adquirida por internet a través de la webDealExtreme por un módico precio de 35,60 $

Comprar a través de la red y un producto procedente de Oriente puede comportar que recibas un ladrillo empaquetado o una linterna que explote al encenderse. Afortunadamente no fue el caso y que grata sorpresa cuando encendí el aparetejo: una luz cegadora salía por esa miníscula òptica. Una buena compra es definitiva porque el aparato también se acopla en la bici.

Ansioso por probarla y dada la imposibilidad de realizar una nocturna, pensé en adentrarme en la cueva de Can Bugunyà o del Polvorín, una enorme cavidad que descubrí el día que realicé la ruta por el massís del Garraf desde Vallirana

Sobre la ruta

Ruta breve, de poco recorrido pero que no está exenta de emoción. La cueva de Can Bugunyà o del Polvorín se encuentra en el torrent de Campderrós de la Vall d’Arús, al sur de Vallirana (Baix Llobregat)

panorámica de la cueva de Can Bugunyà o del Polvorín

Es una cavidad artificial que sorprende a cualquiera que se adentra. Para acercarse al lugar tan solo hay que caminar unos 700m. Las galerías son de grandes dimensiones y no revisten ninguna dificultad técnica. La entrada esta un poco escondida. Para acceder hay que tomar un pequeño sendero al lado contrario del horno de yeso.

Un poco de historia…

El origen de esta cavidad no deja de ser un enigma. Parece que originalmente se trataba de una mina de yeso todo y que es extraño porque los afloramientos de yeso de las cercanías no parecen justificar una explotación de esta magnitud. Cerca de la entrada hay un horno de yeso.

horno de yeso

paredes de yeso en el interior de la cueva

Durante la Guerra Civil, el ejército de la República lo utilizó para almacenar todo tipo de bombas y municiones. La pequeña construcción que hay cerca de la entrada podría haber estado destinada a la guarnición del lugar. Ante el avance del ejército Nacional, el polvorín fue explosionado y posteriormente expoliado.

foto de archivo

caseta abandonada cercana a la entrada

Antes de entrar en la cavidad!!!

Nunca hay que subestimar a los elementos de la naturaleza y en el caso que nos acontece, hay que seguir unas normas muy estrictas:

Avisar a alguien de lo que vamos a hacer

NO entrar nunca solo

NO gritar en el interior porque se pueden provocar derrumbamientos.

Usar un equipo adecuado

Consultar la meteorología para evitar inundaciones

Adentro!!!

Cumplidos todos los requisitos, bien provistos de luces y sin necesidad de llevar ropa impermeable, empezamos a caminar lentamente hacía el interior.

Una vez dentro y a los pocos pasos, cuando miraba hacía atrás ya no se veía ninguna luz.

Al ser una antigua explotación de yeso hay que mirar constantemente hacía el techo para detectar posibles grietas o bloques a punto de caer.

A mitad de la galería principal se había producido un derrumbe y el suelo estaba lleno de enormes piedras. Mientras sorteaba las piedras mi cabeza empezaba a pensar los cientos de años que podría tener la cavidad y los otros tantos de personas que habrán pasado por aquí y que solo se había producido un derrumbamiento en un momento determinado. Estadísticamente el porcentaje era bajo pero lo suficiente como para presumir cierta inestabilidad.

REFLEXIÓN: Hay que buscar un equilibrio entre lo racional y lo emocional. Saber conjugar la aventura con el evitar un mal innecesario, que en el peor de los casos sería irreparable. A veces tomar una determinación y dejar las cosas para otro momento más apropiado es una sabia decisión. Por contra, también hay que saber superar los miedos, buscar explicaciones lógicas y coherentes a aquello que nos frena o bloquea y continuar adelante.

Es una fórmula que no siempre es precisa ya que tiene un componente de azar, dado por la imposibilidad de calcular todos los riesgos. Pero ese punto de inexactitud es el que confiere cierta emoción y excitación al realizar las cosas.

Nuestra presencia altera el estado natural de las cosas y por lo tanto hay que pasar de la forma más discreta por la zona del desprendimiento. Con sumo cuidado pasamos ese tramo para a los pocos metros descubrir un… Renault R-5 calcinado!! La leche! Como lo habrán metido?

Pese a que el camino de la entrada a la cueva era estrecho y abrupto, la idea que antiguamente entraban camiones va tomando forma. Es sorprendente ver como la madre naturaleza retoma sus posesiones, como un ancho camino lo ha convertido en un discreto y abrupto sendero que da a esta cueva. ¿Cuántas cosas habrá escondidas de esta manera y que nos pasan desapercibidas totalmente?...

Después de tomar unas instantáneas al amasijo de hierros, testigo de la poca cabeza que tienen algunos, seguimos inspeccionando las galerías.

El último tramo cada vez se tornaba más estrecho y el techo mas bajo. Suficiente como para pasar de manera holgada pero con cierto agobio al tener el techo tan cerca. En ese momento viene a la cabeza las miles de toneladas que tenemos encima.

Hace años había hecho alguna sima con cuerdas, bajando pozos subterráneos y pasando por gateras por las que difícilmente pasaría una persona de complexión grande. Sobre las gateras que decir, que son pasos tan estrechos que tienes que reptar totalmente tumbado, con escasos centímetros para respirar y que por dios, no le de por pasar al mismo tiempo a alguna alimaña como alguna vez me ha sucedido jajaja

como pasar una gatera

Hoy no era día para extralimitarse y los pasos mas difíciles quedaron para hacerse a posteriori, aún así, la emoción fue fuerte porque la disposición de la cueva nos era totalmente desconocida, ya que fue después de esta peripecia cuando encontré la planimetría.

Mi pequeño aventurero se lo pasó genial y no perdió el sentido del humor en ningún momento.

Deshicimos nuestros pasos lentamente para salir al exterior y después de haber celebrado de manera peculiar este 25 de diciembre, nos dirigimos a casa de la creadora de estas maravillosas criaturas, nuestra madre y abuela.

Joan X, David i Marc

Para finalizar la crónica de hoy quiero agradecer encarecidamente a mi hermano que nos haya acompañado, tanto por las fotos que ha realizado, como el poder disfrutar de su compañia en esta aventura.

DATOS TECNICOS Y DE INTERES

Descarga de track y waypoints: Cova de Can Bugunyà o del Polvorí

Planimetría:

Enlaces de interés:

Consejos, definiciones y técnicas de espeleología

gracias por vuestra atención

Una de mis aventuras en BTT en verano donde recorrí mar y montaña. Una tierra por donde he vivido una pequeña parte de mi vida, pero con la suficiente intensidad como para recorrer sus rincones y saborear todo aquello que me ofrecía.

Sobre la ruta

Mar y montaña. 61,69 km y 1147m de desnivel + con inicio en Platja d’Aro y destino Calella de Palafrugell a través de las montañas del massís de Les Gavarres. El regreso es por la costa siguiendo en parte el camí de ronda que es donde radica la dificultad técnica de esta ruta, ya que alguna ocasión hay que sortear alguna piedra o escalón. Se puede volver un poco tedioso pero compensa con las magníficas vistas que ofrecen las calas vírgenes de la Costa Brava.

Inicio de la ruta

Desde el aparcamiento exterior del camping Valldaro tomo un camino que me lleva al massís de Les Gavarres por su parte costanera. Los desniveles no son elevados pero si lo suficientes como para disfrutar de una vista privilegiada de Platja d’Aro.

Platja d'Aro

El primer tramo estaba en obras porque estaban desdoblando la C-31 y es posible que se hayan modificado los caminos originales. En todo caso hay que poner rumbo hacia la urbanización Masnou.

Mi siguiente objetivo es ir hasta Calonge, no sin antes desviarme a la ermita de Sta.Maria de Fenals d’Amunt y pasar por la fuente de Can Marsillach, que mantiene un caño suficiente como para sosegar los efectos de un día caluroso.

font de Can Marsillach

Santa Maria de Fenals d’Amunt consta documentada desde el año 968. Antigua parroquia que ha entrado en desuso a causa de la lejanía del mar y de las tierras productivas de la Vall d’Aro.

Sta. Maria de Fenals d'Amunt

Al proseguir la marcha, después de pasar por un tramo que no permite errores, vuelvo a ascender a Les Gavarres...

Para luego bajar a Calonge y cruzar la población para dar con caminos que transcurren entre campos y masías.Me llamó la atención un antiguo castillo convertido en casa de payés: Torre Lloreta o Can Sixt de la Torre, con una enorme torre de las muchas colocadas estratégicamente por la zona para avistar a los piratas.

Torre Lloreta o Can Sixt de la Torre

La última ascensión a Les Gavarres la hago por el Puig Cargol sin llegar a su cima redondeada. Desde allí contemplo Sant Antoni de Calonge.

St. Antoni de Calonge

Me despido de Les Gavarres y sin llegar a entrar en la población de Palamós tomo una vía verde que se inauguró el año 2009 y que une Palamós con Callella de Palafrugell.

via verda Palmós - Palafrugell

Calella de Palafrugell

Pueblo pintoresco de tradición pesquera donde anualmente se concentran miles de personas para escuchar las conocidas habaneras. Experiencia que recomiendo y más si se puede hacer desde una embarcación y tomando ron cremat ;)

Después de llegar al ecuador de mi ruta y de recodar mi anterior paso por allí, inicio mi retorno por la costa. Subo hacia el espacio natural protegido Castell-Cap Roig para luego intentar seguir en buena parte por el camí de ronda.

Joan X a Calella de Palafrugell

Camí de Ronda

El camino de ronda es un pequeño sendero que habilitó la Guardia Civil en el s. XIX a través de los acantilados de la costa brava para controlar la frontera marítima española y evitar el contrabando procedente del mar.

El momento de auge de este contrabando fue tras la Guerra Civil. Durante la posguerra, a causa de la gran carestía que se sufría, se traficaba con estraperlo: alimentos, productos básicos y herramientas. Fijaros en la foto de archivo como sobre del animal llevan a un villano?…muerto…

foto d'arxiu que emula l'època

Hoy en día es un atractivo paseo, reformado en algunos tramos y que se ha convertido en ruta turística por la que se pueden acceder a playas y calas de una extraordinaria belleza.

Cala Estreta

Mi primera parada es en cala Estreta donde tantas horas había pasado años atrás. Es una cala de poco ancho que forma tres medias lunas y donde se puede hacer nudismo tranquilamente.

Hay una caseta de pescador que hasta hace bien poco, estaba abierta y era de uso libre. Antiguamente eran usadas para dar cobijo a los pescadores y también han sido escenario de numerosas comidas populares. Doy fe de ello J

Hacer una barbacoa a pie de playa y darse un bañito es un placer sublime, y más si el bañito es con la ropa que nos dió madre ;)

Justo enfrente de cala Estreta estan las illes Formigues

illes Formigues

Illes Formigues

Son cuatro islotes presididos por un faro y bastante cercanos a la costa. Estas islas dan nombre a una famosa batalla que hubo en el año 1285. Felipe III de Francia inició una cruzada contra la Corona de Aragón. A pesar de la obstinada resistencia que encontró el ejército invasor, este avanzaba lentamente. Todo ello gracias a la flota naval francesa que mantenía una importante línea logística estacionando escuadrones a lo largo de la costa y asegurando el abastecimiento.

galera aragonesa s. XIII

El almirante catalán Roger de Llúria en defensa de la Corona de Aragón, emprendió una fuerte ofensiva rompiendo la línea francesa. Atacó al escuadrón central que estaba cercano a las illes formigues. Fue un ataque acarnizado, donde el almirante ordenó embestir con los espolones que portaban las galeras y tras diezmar a los franceses con una lluvia de flechas, se hizo con la victoria.

Roger de Llúria

Como era habitual en la época, la derrota francesa fue seguida de una matanza masiva. 300 heridos fueron ahogados y a otros tantos, se les arrancó los ojos excepto a uno, que lo dejaron tuerto para que guiara al resto hacia Francia.

Después de estas pinceladas históricas y de capturar en mi retina el lugar, marcho con ganas de volver. Las siguientes paradas son en otras calas no faltas de belleza, a las cuales accedo a pie apartándome ligeramente de la ruta para poder contemplarlas.

Cala Corbs

Cala Canyers

Tras recorrer una zona de vegetación mediterránea, llego hasta el poblado ibérico de Castell.

Poblado ibérico de Castell

Este asentamiento íbero que data del s.VI aC hasta la época romana estuvo ocupado por los Indigets, siendo el segundo asentamiento más importante de la zona, después de Ullastret.

Se conservan gran parte de las estructuras arquitectónicas esenciales en este tipo de yacimientos: muralla con algún punto a 1,5m de altura, habitaciones, la red de calles, cisternas de agua y silos.

poblat ibèric de Castell des de la platja

Continuo la ruta y después de bordear platja Castell y antes de llegar a La Fosca me paro y me doy cuenta que me había pasado de largo la cala S’Alguer.

Si las fuerzas no flaquean, aconsejo aproximarse a esta pequeña cala pesquera para ver sus pintorescas casas de pescador, reformadas pero que conservan un encanto propio.

cala S'Alguer

La Fosca el paso previo para llegar a Palamós

La Fosca

Palamós

Esta importante población con su puerto deportivo y comercial no haya mención segura en la geografía y en la historia de la antigüedad, siendo probablemente el poblado ibérico de Castell el núcleo más antiguo. Aun así es una población con personalidad propia, que dista mucho de otras zonas turísticas.

Palamós

En la badía de Palamós que abarca esta población y la de Sant Antoni de Calonge no hay flora pero si una fauna autóctona digna de ver. A modo de ejemplo he buscado en la red una foto de alguna de esas criaturas. Las hay más exuberantes pero prefiero lo sensual J

sin comentarios :)

Para deleite de mis seguidoras también he encontrado un espécimen:

Después de estos ejemplos de caprichos de la naturaleza, llego hasta el final de la bahía donde visualizo la Torre Valentina, otra torre de vigilancia contra los piratas.

Torre Valentina

Aquí mis piernas no daban más de sí y continué los pocos kilómetros que quedaban por la carretera ya que el camino de ronda de esta parte esta muy frecuentado por gente a pie, es poco ciclable y hay que caminar por la arena.

Como la mayoría de mis rutas, se pueden hacer tanto a pie como en bicicleta. Esta concretamente, merece mucho la pena hacer el camí de ronda a pie ni que sea a tramos porque ello permite disfrutar mucho más de todos los rincones que alberga. Otra opción es desde el mar pero eso será en breve con mi kaiac inflable, tan pronto como retome mi forma física J

DATOS TECNICOS Y DE INTERES

Distancia: 61,69 km

Desnivel acumulado: 1147m +

IBP: 117

Track para descargar:Ruta por la Costa Brava – Baix Empordà (wikiloc)

Perfil de la ruta

enlaces de interés:

Información Costa Brava

Arqueo Xarxa – Poblado Ibérico Castell

gracias por vuestra atención

Se acerca el momento de volver a disfrutar de la montaña y como antes, ya sea a pie o en bicicleta, la mayoría de las veces en solitario. Ahora más que nunca me invade una preocupación por el hecho de si me sucede algo yendo solo y no puedo pedir ayuda.

Precedentes

Afortunadamente les revolcones con tirabuzón y doble carpado hacia atrás que he sufrido estos años, no han tenido mayores consecuencias que algún que otro moratón y un poco de contusión, pero que haya tenido suerte no es siempre un eximente.

helicóptero de los bomberos aterrizando en La Coscollada de l'Amigó (466m.)

Hace 9 meses que mi pareja se cayó en la Coscollada de Amigó (466m.) a escasos metros de la torre de vigía y en un lugar que apenas tenía pendiente. Un fatal descuido al abrocharse la chaqueta en marcha hizo que saliera volando por encima de la bici quedando tendida con la clavícula rota y sin poder moverse para coger el teléfono. Suerte que ese día la acompañaba porque muchas veces había subido sola y en días poco concurridos. Tuvo que ser rescatada en helicóptero y fue gracias a un whatsapp que una bombera pudo localizar nuestra posición exacta.

rescate de Eva el 29 de abril de 2012

Empecé a tomar conciencia de la de veces que me había metido solo en senderos por donde no pasaban ni los jabalís, incluso a veces a punto de anochecer. Yo que he participado en muchos dispositivos de búsqueda de personas sé perfectamente que aún conociendo la zona exacta es muy difícil localizar a alguien.

Con el tiempo se asume ese riesgo porque sino, no saldríamos ni de casa pero gracias a las nuevas tecnologías podemos ganar mucho en tranquilidad, tanto para nosotros como para las personas de nuestro entorno porque si sucede algo hay una aplicación para android que emite un aviso de emergencia a la persona previamente designada y le envia un sms con nuestras coordenadas.

SOS Sports

Esta aplicación para android emite un aviso de emergencia mediante SMS cuando no detecta movimiento en el teléfono, ya sea por el GPS o el acelerómetro. Hay dos versiones pero la gratuita es totalmente funcional y suficiente. La única diferencia es que la de pago permite visualizar a la persona receptora la posición en Google Maps. No es necesario y además no todo el mundo tiene internet en el teléfono. La versión gratuita emite un SMS con coordenadas que permiten una exacta localización. Es tan fácil como que la persona que reciba el aviso de emergencia llame al 112 y pase las coordenadas.

La calibración de la aplicación depende de la modalidad deportiva que hagamos pero en todo caso, antes de enviar el aviso suena una estridente alarma y da 30 segundos de cortesía. Esto es para evitar dar falsos avisos en paradas técnicas.

La aplicación es para android y desconozco si existe para Iphone. Si algún “iphonero” sabe de alguna que no dude en decírmelo que amplio el post. Yo al no tenerlo no puedo dar referencias sin antes probar las cosas.

Así pues amigos, os recomiendo encarecidamente que lo probéis porque seguro que la gran mayoría de nosotros ha salido solo en más de una ocasión y se ha metido por las entrañas de la madre naturaleza sin que nadie sepa de nuestro paradero de forma exacta.

Podéis comprobar la eficiencia si ponéis las coordenadas del SMS recibido en el programa Google Earth. Probadlo.

DATOS TECNICOS Y ENLACES DE INTERES

Para descargar la aplicación: SOS Sports (Google Play)

Recorte de diario testigo de la fatal caída de Eva: Una ciclista greu en caure a prop de la Font de l’Amigó

gracias por vuestra atención

Con la crónica de hoy culmino un apartado que tenía pendiente, una crónica sobre mi, sobre Joan X autor de este humilde espacio, donde reuno los aspectos más destacados de mi vida.

MENTE CUERPO CORAZON

Sobre mí

Hola! Soy Joan X un aficionado al BTT, senderismo, aventura,… Toda mi vida he estado vinculado al deporte, he hecho natación, water-polo, ciclismo, atletismo,… pero mi verdadera pasión es toda aquella actividad relacionada con la montaña y en su defecto el mar.

Sobre el blog

Lo inicié a finales del 2011 pero también incluye entradas de años anteriores. Cada entrada es un compendio de diferentes días sobre una misma zona.

La finalidad no es otra que la de compartir y la satisfacción de pensar que a alguien le pueda ser de utilidad. Un diario virtual para amigos, seguidores, familiares,… Un legado para mi descendencia.

Sobre mis rutas

La mayoría de rutas son en solitario porque es la única manera de conciliar horarios con la vida familiar y laboral. Ya sea en bici, andando, con el kaiac,.. pero siempre armado con mi teléfono para recoger las instantáneas y grabar las rutas con el GPS.

A la hora de redactar las crónicas me gusta amenizarlas con pinceladas históricas o culturales, sin profundizar en exceso. Me asesoro, leo, miro y busco todo aquello que le de una explicación al porqué de todo lo que voy descubriendo. Incluyo alguna explicación técnica de la ruta y suelo realizar alguna que otra reflexión.

..Joan, BTT, aventura i més…

En definitiva, en este pequeño espacio materializo mis aventuras, mis impresiones. Me rigen dos máximas a la hora de moverme:

“Ya descansaré cuando me muera” (como decía mi abuelo)

“A cada paso hecho, se abren nuevos horizontes para explorar” (Joan X)

Me gusta mirar en mi entorno y pensar en todas aquellas cimas que he hecho y en todos esos rincones que he descubierto, que pasan desapercibidos para la mayoría y esconden parte de nuestra historia.

Es la recompensa después del sacrificio, lucha, incluso a veces riesgo. Siempre con la idea firme de llegar, con voluntad y constancia

La madre que me parió J

Si a alguien le tengo que agradecer mi pasión por la montaña es a mi madre ya que a mis 4 añitos ya me metía 10km con 500m + Muchos domingos nos llevaba caminando hasta Sant Ponç desde Vallirana para luego volver.

Biker desde pequeño

Con mi bicicleta de 1 solo piñón y con una actividad frenética, me iba de Vallirana a explorar caminos por el massís del Garraf y el parc de l’Ordal.

Tendencia a la aventura…

A medida que he ido creciendo ha ido aumentando mi tendencia a la aventura y mi pasión por la montaña.

Mi 1ª bicicleta de carretera

Una obsoleta bicicleta de 2ª mano me ha acompañado durante muchísimos años. Ya a los pocos días de tenerla, en el 1995, crucé España en 6 días con un total de 1.000 km. Era mi único medio de transporte. A diario bajaba a Barcelona para ir a entrenar en atletismo acumulando 60 km más 20 km que hacia para ir a trabajar a Molins de Rei. Todo el día montado en ella.

Atletismo

Practiqué muchos deportes pero como los patillos, que nadan, corren y vuelan pero no destacan en nada jajaja En el único deporte que destaqué realmente fue en el atletismo. Mi entrenador José Antonio Martínez Bayo, campeón de España de los 1500m me fichó para correr en la Diputación de Barcelona. El fue un gran atleta. A sus 18 años ganó la Jean Boin como Júnior y más adelante rompió 2 veces el récord de Catalunya de los 1500 en pista cubierta. Nuestro verdadero entrenador era Domingo López, entrenador nacional. José Antonio adaptaba los entrenos.

Joan X fent atletisme

Me acogió como un padre y gracias a su sabio consejo escogí bien mi camino. Samaranch le solucionó la vida. En recompensa por su trayectoria le dio trabajo en la diputación de Barcelona cuando era el presidente pero eso era una excepción. Me explicó las historias de grandes atletas que habían pasado penurias. Sin ir más lejos, el caso de alguien a quien yo también conocía: Domingo Catalán, récordman mundial de los 100 km se tenía que pagar las carreras de su propio bolsillo.

Seguí su consejo dejando el atletismo como un hobby y me centré en el estudio profesional, cosa que me ha permitido cumplir grandes expectativas. Muchas gracias maestro.

Servicio Militar

Estuve en la EMMOE (Escuela Militar de Montaña y Operaciones Especiales). Una escuela destinada a formar oficiales y suboficiales que han de mandar sobre tropas especiales. El acuartelamiento estaba en Jaca pero nuestra compañía estaba en el campamento de Candanchú, en lo alto de las montañas.

Los medios técnicos eran inmejorables y el equipo humano estaba formado por grandes profesionales de la montaña, excelentes montañeros que habían superado el techo más alto del mundo y viajado a la Antártida en una expedición cívico-militar con el equipo de Al Filo de lo Imposible. En Candanchú tuve ocasión de realizar un curso de mes y medio con efectivos del grupo de rescate en montaña de la Guardia Civil. El GRAIM. Toda una experiencia.

Fue todo un lujo: hice supervivencias, vivacs, escalada, monté tirolinas, esquié toda la temporada de invierno como socorrista en la estación de esquí de Candanchú, dormí en iglús, hice grandes caminatas durante días cargado con una mochila de 40kg,…todo un conjunto de acciones que en más de una ocasión me llevaron al limite, al extremo de la extenuación y cuando estaba “grogui” y creía que no podía más, sacaba algo sobrenatural y seguía avanzando.

Allí aprendí que con voluntad y disciplina mental siempre se puede dar más de sí de lo que uno se piensa. Más que la preparación física, fue la fortaleza mental la que me enseño a superarme constantemente.

Mi abuelo

Ese gran hombre de campo que vivía en una aldea del Bierzo (León) era la persona que más quería. Honesto, trabajador, humilde y con un gran corazón. Un auténtico luchador que creció de la pobreza absoluta. Ni las miserias, ni la guerra, ni las represalias pudieron con su bondad.

Me ha quedado la esencia de él, lo más importante pero siento no poder recordar todas aquellas historias que me explicaba de pequeño. Me hubiera gustado poder guardarlas para poder trasmitirlas. Es mi ídolo, mi referente.

Sra. Pilar

Era una anciana vecina que quería muchísimo. No había vínculo familiar pero la estima superaba esos lazos. Fue la 1ª seguidora de mis aventuras desde bien pequeño. Cada día le dedicaba unos minutos.

Mi hijo Marc

Es lo mejor de mi vida y el mejor momento el de compartirlo todo con él, el de transmitirle todo los valores que he adquirido. Disfruto de sus aprendizajes, de su compañía. Revivo todo como si fuera nuevo.

Le he dedicado una crónica aparte: els inicis d’un triatleta / senderista / aventurer

La madre de la criatura

El porcentaje de rupturas es muy elevado y con el paso del tiempo no se en cual de ellos me encontraré J (esto puede acabar en rapapolvos) pero como ha forjado a esa criatura que tanto quiero, bien merece una mención especial.

Me ha acompañado en alguna de mis aventuras pese a que no siente la misma pasión que yo. Aun así, he conseguido despertar su buena genética que estaba latente. No ha sido fácil y me ha propiciado algún que otro quebradero de cabeza pero es gratificante ver como ha conseguido una autosuficiencia y dependencia total del deporte. Para bien o para mal, siempre será una buena etapa de mi vida en este sentido.

La familia o lo que queda de ella

Todo guerrero necesita el calor de una familia. Los años van pasando y la sangre se renueva con la consecuente pérdida de seres queridos. Hay que aprovechar el tiempo tanto como sea posible.

Mi hermano David y su pareja Elena

Mi club de BTT: El Cau de la Bici

Conciliar la vida familiar y laboral implica no poder salir con mis compañeros bikers. Nuestros caminos se cruzan a diferentes horas pero ruedo con la esperanza de volver a compartir buenos momentos con ellos.

Recorro los montes con los colores del Cau pero sin afán competitivo. Únicamente busco la superación personal acumulando distancias y desniveles, busco la mejora y la progresión, pero dejo de lado la velocidad.

Conclusión

Pese a ser una persona luchadora, no lo considero por conseguir retos importantes porque es en ese momento cuando miro a mi alrededor y me doy cuenta que hay miles de personas anónimas que luchan cada día para hacer aquello que para el resto resulta tan básico como caminar o simplemente vivir.

Joan X

Hace pocos días que he hecho la prueba de esfuerzo y todo ha salido mucho mejor de lo que esperaba. Es pues, momento de calzarse las botas de montaña, de sacar mi querida flaca y mi rígida de montaña con quien tantas horas he pasado. Voy a poner toda la carne en el asador, con prudencia pero en vista de los buenos resultados, voy a volver a mi estado natural con todas mis ganas y mi ilusión.

Estos meses de apenas actividad me han pasado factura y debo purgar mi cuerpo, limpiarlo de esa sustancia grasienta que se ha depositado, fortalecer los músculos, devolverle aquel vigor sediento de horizontes. Que mejor manera que empezando por la ruta del colesterol.

Sobre la ruta…

La ruta del colesterol es ideal para dar las primeras pistonadas después de un periodo de parón. Es conocida por este nombre porque es una auténtica ruta “quemagrasas” dado su poco desnivel. Contrariamente a lo que una parte de la población cree, para eliminar esos odiosos depósitos de lípidos de nuestro cuerpo hay que rodar a ritmos cardíacos suaves.

También puede considerarse una ruta terapéutica porque es ideal para rodajes de recuperación en un entorno más que agradable, ya sea por el mar, el río o el gran ambiente deportivo de una zona donde frecuentan y conviven ciclistas, gente que pasea, patinadoras ;), runners y algún que otro animal (de todo tipo)

La ruta transcurre por la magnífica zona que han acondicionado paralela al rio Besós, entre Montcada i Reixach y Sant Adrià del Besós, y por los carril bici de los paseos marítimos de las poblaciones costeras sitas entre el Masnou y Barcelona

Antes de empezar, un poco de matemáticas

No es para desanimar sino para concienciar. Tan importante es quemar la grasa como no ingerirla en exceso. 1 kg de grasa son 9.000 kcal. pero ojo:

Si rodamos 1 hora al ritmo cardiaco adecuado (60-70% de la frecuencia cardiaca máxima) quemamos más grasa que no a altos ritmos. Eso no quiere decir que solo quememos grasa, por lo general se quema un 25-30%

Por lo tanto, de las 500 kcal aproximadas que quemamos en esa hora, 150 kcal son de grasas. Lo que viene a ser 17 gramos L Si comemos 100 grs de queso (que por lo general contiene un 30% de grasa) nos estamos metiendo 30 grs de grasa en el cuerpo, mucho más de los 17 que hemos quemado.

Con todo ello no quiero decir que no se deban de ingerir grasas puesto que son indispensables, eso sí, con moderación porque ya habéis visto que fácil es ponerlas en el cuerpo y que difícil eliminarlas. También hay que moderar la ingesta de carbohidratos a partir de las 18:00 porque todo aquello que no quememos, pasará a formar parte de la grasa.

Inicio de la ruta

Hoy toca la flaca para hacer un entreno como aquellos que Salvador de Amistad, Ciclismo y Vida nos tiene acostumbrados. Se trata de ir a una cadencia determina manteniendo una frecuencia cardiaca baja y que mejor zona para hacerlo, que una de poco desnivel, con tramos sin tráfico y con muy buenas vistas como la ruta del colesterol.

Para aproximarme a la zona me desplazo por los polígonos industriales ya que el tráfico es menor y apenas hay desnivel. Que decir del aire nauseabundo y pestilente que se respira cerca de algunas industrias y el firme no es de los mejores que digamos, pero peor sería ir por un camino de piedras…

Después de esos preliminares tomo desde Montcada i Reixac el carril bici que transcurre paralelo al río Besòs y me adentro en ese variopinto lugar que a lo largo del día es frecuentado por ciclistas, gente que pasea, patinadoras, runners y algún que otro animal de dos y cuatro patas. Por lo que a los ciclistas respecta, se forman verdaderas grupetas. Los hay de todos los niveles y de todos los colores como los aldeanos y las aldeanas que pasean, que también los hay de todas las formas y colores.

El de blanco es un auténtico luchador, José Castilla una persona de gran nobleza y gran deportista paralímpico que conocí cuando hacía atletismo.

Estas las he sacado de internet porque me resultaba violento fotografiar a las del Besòs.

Lo cierto es que el lugar está muy bien acondicionado. Malos tiempos corren para invertir pero deberían tomar nota los demás pueblos por donde pasa el río Besós. Tomar nota digo para ejecutarlo, porque de bien seguro que en más de algún lugar habrán sonado las promesas electorales y no se ha ejecutado, quedándose la ciudadanía sin este gran espacio.

El carril bici pasa al lado de un gran santuario que cesó su actividad para cambiar de religión. Es la antigua fábrica de cerveza DAMM que en breve será de Cacaolat.

actualmente

antiguamente :(

Después de recorrer todo el parc fluvial del Besòs y tras un pequeño flirteo entre túnel, callejuelas y semáforos hace cambiar el rumbo para proseguir por la costa, por sus paseos marítimos amenizados con bastantes tramos de carril bici que transcurren bien cercanos al mar. Llegado al cruce que coincide con el final de línea del tranvía TramBesòsdos serán las opciones: ir hacia el sur, hacía la gran urbe de Barcelona o bien hacía el norte, hacía el Masnou.

El deleite de la ruta se puede ver un poco comprometido si a capricho del dios Eolo, este decide bufar con fuerza en un lugar de poco parapeto. Dado ese caso lo mejor es usar alguna estrategia mental para refugiarnos en un pensamiento positivo y hacernos más llevadero el camino. El viento incomoda y reduce nuestra marcha, pero es más la sensación de agobio que lo que frena realmente. La fuerza pues, radica en la mente.

Hacia el Norte…

Mi paso por la central térmica de Fecsa-Endesa hace que me queda parado un instante para apreciar la magnitud de la construcción, que hallándome en su pies me resulta colosal con esas tres chimeneas que alcanzan los 200m.

En marzo de 2011 cesó la actividad y a día de hoy se haya en fase de desmantelamiento.

Este elemento tan característico del paisaje corre el riesgo de ser derribado en su totalidad, cosa a la que los vecinos se opusieron bajo referéndum a la vez que pedían que se le diera un uso social.

En mi paso por el puerto deportivo de Badalona doy cuenta de la tranquilidad que acontece en ese lujar, donde el único elemento que se desplaza por el mar es una modesta ave.

Un poco más adelante bien merece la pena una parada, dada la concentración de cosas interesantes:

El pont del petroli

Es un antiguo muelle de 250m. que construyó CHL sobre unos pilones para que los barcos cisterna pudieran traspasar a tierra los hidrocarburos.

Hoy en día se usa como estación instrumentalizada para medir las condiciones marítimas existentes, tanto como para un uso de estudio y científico, como para un uso social donde se obtiene información del estado del mar, la calidad del agua y diferentes parámetros atmosféricos.

Anís del Mono

Justo a la entrada del muelle está el mono más famoso del mundo, incluso más que aquel que subió al espacio puesto que este ha hecho subir a las nubes a más de uno jajaja

Un mono y un amigo :)

A escaso metros está la fábrica de esta agua bendita (disculpen la expresión los más cristianos)

Fundada el año 1870 por los hermanos Bosch y Grau, con un sistema de producción artesanal, ha hecho las delicias en muchos lugares de varios continentes. Este preciado licor está compuesto únicamente por el aceite esencial de la matalahúva (grana de anís), agua químicamente pura, jarabe de azúcar refinado y filtrado, y alcohol, todo destilado en alambiques de cobre del s. XIX

El por qué del mono es una incógnita. Hay quien atribuye a la presencia de un primate en la fábrica como mascota pero, también hay quien cree que es debido a una política publicitaria dada la controversia de la época a las teorías de Darwin, a quien se asemeja mucho. No se sabe si con un afán evolucionista o bien caricaturizando a este magnífico científico naturalista.

Aprovecho esta parada para darme unos minutos de reflexión…

Al proseguir la marcha doy con un el formidable paseo marítimo de Badalona, el cual me sorprende gratamente porque da más la sensación de estar en un bonito pueblo costero que no en una gran y ruidosa ciudad.

REFLEXIÓN: Esta ruta pasa por lugares que seguro que nos son muy comunes y conocidos para la mayoría, yo entre ellos. Pero cuantas veces damos por sabido que conocemos una zona y nos sorprendemos cuando realmente profundizamos en ella. Esa es la sensación que me produjo al hacerla. Cientos de veces he pasado por Badalona pero nunca había reparado en su paseo marítimo, cientos de veces había pasado cerca de las tres chimeneas de la central térmica, pero hasta hoy que he estado a sus pies no he podido atisbar toda su magnitud, todo sin mencionar aquellos elementos o detalles que forman parte de la totalidad del recorrido

Estas humildes casas que bien se podría pensar que son de pescador, están construidas sobre una estridente fábrica, donde los fuertes ruidos del taller llegan al exterior.

Hay tramos de carril bici que están realmente bien acondicionados, separados y protegidos del resto de seres vivientes.

Llegados a esta estructura fálica hay que tomar una decisión. Si rodamos con una flaca, la ruta restante no es la más apta, bien se puede regresar o tomar la N-II que transcurre paralela para poder admirar el resto de elementos. Si se ha rodado con una gorda, continuad sin temor.

La N-II

A día de hoy es un poco descabellado rodar por esta carretera dado lo expuestos que estamos a la temeraria circulación. La N-II es una carretera nacional que no se corresponde con el resto de vías de primer orden. Está infestada de cruces y semáforos, pocos arcenes, y de siempre que ha sido tedioso circular por ella en automóvil.

caravana a la N-II

Pero no nos olvidemos, los ciclistas que se acostumbran a ver por ella fueros sus primeros moradores J Sírvase de ejemplo esta bella fotografía de 1917.

Si continuamos por el camino adyacente al mar damos con esta estúpida prohibición:

Es totalmente incongruente prohibir el paso a ciclistas sin causa aparente en una pequeña parte de tramo de Montgat, donde no hay alternativa y puesto que a lo largo de muchos kilómetros SI está permitido.

En esta recóndita zona se alza la antigua torre de vigilancia y defensa de Ca n’Alzina; que se ve superada en altura por la torre de la iglesia, construida a posteriori.

Las obras de la iglesia parroquial de Sant Joan de Mongat se iniciaron el año 1816 pero no se finalizó hasta 1857. El año 1900 se añadió la esbelta torre a su sencilla estructura de una única nave.

Otra antigua instantánea que da cuenta del lugar en antaño.

El camino continua por un estrecho paseo delimitado por la que fue la 1ª línea ferroviaria de la península, la línea Mataró-Barcelona construida el año 1848.

1r tren a Espanya a la línia Barcelona-Mataró 1848

Nos acercamos al Masnou y antes de llegar a la población, se pueden distinguir claramente las antiguas fincas fortificadas de Mas Antich i Can Teixidor que fueron construidas de tal manera que pudieran defenderse de las incursiones piratas.

Mas Antich

Can Teixidor

A la entrada del Masnou está la residencia Bell-Resguard de estilo modernista.

Bell-Resguard

El Masnou

El pueblo se fue formando por las comunidades de pescadores que se agruparon en casas cercanas a la playa y que fueron creciendo en número. Aun así, la actividad pesquera ha sido siempre escasa y ha predominado la agricultura.

Hasta mediados del s.XIX dependía de las parroquias de Sant Feliu d’Alella y Sant Martí de Teià, poblaciones relativamente alejadas del mar para eludir la acción de los piratas. El lugar empezó a tener su identidad propia y se separó, creándose mansum novum, residencia nueva, el Masnou. Donse hay gran cantidad de palacios de los capitanes y marineros.

Pese a la reciente creación del pueblo, en la masía de Cal Ros de les Cabres se encuentran los restos de una importante villa romana erigida el s. II aC (no es visible des de la ruta). Uno de sus propietarios excavó el suelo y dio con un bello mosaico.

El puerto deportivo del Masnou ha sido durante muchos años el puerto de Barcelona, dada la saturación que este presentaba.

Y en este puerto, y en este lugar,… una noche conocí a una bella chica que fruto de nuestra unión, dio a luz una más bella criatura.

Después de revivir esos dulces momentos que tan arraigados han quedado, continué por la playa de Ocata. A lo largo de las costa hay gran cantidad de búnkers. Los de esta zona fueron construidos por la República y como curiosidad destaca que a parte de los soldados también ejercían vigilancia voluntarios civiles, sobretodo de la CNT y los ciudadanos comprendidos en la movilización general bajo la obligación ineludible de cumplir una o varias jornadas de 6 horas cuando fueran requeridos.

Y como punto final a la opción del norte este monolito que representa también representa el final de la ruta del meridià verd. Un discreto monumento pero muy significativo para todo aquel que es capaz de realizar los casi 200km saliendo desde los Pirineos.

El meridiano verde es un recorrido que sigue lo más cerca posible la línea que describe el llamado meridiano de París, que tiene el inicio en Dunkerque y el final en la playa de Ocata del Masnou. Está señalizado y es apto para hacerse tanto a pie como en bicicleta. Este meridiano es la base del Sistema Métrico Decimal.

Hacia el Sur

Si tomamos la opción del sur podemos recorrer Barcelona de punta a punta siguiendo la costa. Eso sí, los carril bici son como tener un tío en la Habana: sirve de poco. Hay que sortear todo tipo de personajes que no montan en bici y a cada cual más empanado.

Abstenerse los rodadores rápidos porque ir por Barcelona a buen ritmo es un autentico deporte de riesgo

A los pocos metros se encuentra el forum, un inmenso espacio que se creó el 2004 para celebrar el Forum Universal de las Culturas.

Las primeras playas que nos encontramos son las más tranquilas…

Estas primas hermanas se encuentran por toda la ciudad. El servicio de Bicing es una fantástica y saludable iniciativa que se ha extendido exponencialmente por toda la ciudad. Estas bicicletas son fabricadas en Santa Perpètua de Mogoda por la empresa Clear Channel.

Las dos torres que presiden la Villa Olímpica (Torre Mapfre y Hotel Arts) fueron construidas en el año 1992. Son unos de los rascacielos más altos de España.

Se podrían escribir muchísimas crónicas y tomar muchas imágenes del este recorrido porque es tanta la historia y los elementos significativos de esta gran ciudad… pero debería pararme a cada paso. Así pues, sin más dilación, pongo rumbo al final del trayecto donde está el Hotel W o Hotel Vela.

Una moderna construcción llena de controversia ya que no cumple los requisitos legales y debería ser derribada. Se han privatizado suelos de dominio público e incumple la ley de protección de costas. Si fueran 4 barracas o 4 casas humildes seguro que no dudarían en demolerlas…

Fin de etapa

Bien amigos, familia, seguidores,… estos son los primeros pasos después de unos meses de incertidumbre y preocupación. Cada paso que doy y cada golpe de pedal me alejan más de esos fatídicos días y me acercan más a mi sueño más cercano: Hacer laOrbea Monegros 2013.Y no me conformo con la corta sino que aspiro a hacer los 113 km de la larga, aunque sea de forma lenta, pero acabarla.

Así pues, mucha ruta de colesterol para hacer buena base y gas a fondo, con moderación pero a fondo jajaja

Un abrazo.

Joan X

DATOS TECNICOS Y DE INTERES

Track para descargar: ruta del colesterol - opción Norte

Distancia: 57,7 km

Desnivel +: 118m.

IBP: 38

Track para descargar: ruta del colesterol - opción Sur

Distancia: 47 km

Desnivel +:147m.

IBP: 32

Track para descargar: ruta del colesterol - carretera N-II

Distancia: 135 km

Desnivel +: 700

IBP: 119m.

GRACIAS POR VUESTRA ATENCIÓN

el massís del Pedraforca

1000 km en solitari en 6 dies

els premis Liebster Blog

ruta pels afluents del Besòs: Mogent, Congost, Tenes, riera de Caldes i Ripoll

els inicis d'un triatleta / senderista / aventurer

De Riudellots a Santa Ceclina

nocturna al Tibidabo (505m.)

pujada a Castellruf des de Sta. Maria de Martorelles

ruta pel massis Garraf des de Vallirana (petit recorregut per una part de la meva vida)

Gairebé se'm fonen els fusibles

moltes gràcies a tots

ruta prehistòrica I i II de La Roca del Vallès (1a part)

Montse de Sant Bartomeu de Cabanyes (2a part)

ruta por la Serralada de Marina

ruta por la Terra de Remences

cova de Can Bugunyà o del Polvorí

ruta por la Costa Brava (Baix Empordà)

Aplicación SOS para deportistas solitarios

Joan X - sobre mi

ruta del colesterol o ruta terapéutica